President del jurat del Premi Formentor

Basilio Baltasar (Palma, 1955) coneix els ressorts que determinen la circulació i la lectura de llibres. Editor i escriptor, presideix el jurat del Premi Formentor. Parlem amb ell de com se sosté una vida pública sense abdicar de certa reserva, de la concepció de la literatura que encarna el Premi Formentor, dels seus llibres recents, on conviuen la imaginació mitològica (El Apocalipsis según san Goliat) i l’examen del present tecnològic (Crítica de la razón maquinal), i d’una pregunta de fons: què pot –i què ha de– continuar fent el periodisme cultural quan el judici crític es veu desplaçat per l’etiqueta.

S’ha definit com un solitari. Com ho ha conciliat amb la vida pública?

Amb cert sentit de l’humor, suposo. I amb la sorpresa que produeix aquesta relació enigmàtica entre caràcter i destí. Solitari, individualista, amb una vocació confusa d’anacoreta. En sortir de la universitat em vaig proposar viure al camp i vaig començar a construir una cabanya en un bosc d’alzines. Poc després vaig entrar d’aprenent en un taller d’ebenisteria. Va ser un entrenament. Una experiència molt saludable que va reforçar el meu escepticisme amb les temptacions mundanes de la vida social. Aquest miratge inesgotable d’il·lusions evanescents. De les quals òbviament no em vaig lliurar, és clar.

Ha estat editor, escriptor i agent cultural. Com s’han alimentat aquestes tasques entre si i en què s’han destorbat?

Amb el seu permís, afegeixo: comissari d’exposicions d’art, director d’un diari, periodista cultural, també vaig muntar una agència de publicitat… Mentre estudiava vaig treballar com a impressor en una impremta… Crec que vaig recórrer amb curiositat impacient tota la cadena de producció de la cultura. Aprendre aquests oficis m’ha permès entendre el que considero com a enginyeria cultural: el poder de les idees que fertilitzen els projectes influents.