La invasió russa d’Ucraïna i la brutal represàlia israeliana contra Gaza després dels atemptats perpetrats per Hamàs, ara fa poc més d’un any, han acabat consolidant en alguns discursos i anàlisis internacionals un concepte que, com el de Sud Global, només té sentit en contrast amb un altre concepte, «Occident».

La generalització del concepte d’Occident es remunta a la guerra freda, si bé amb significats diferents segons el context en el qual s’emprava. Per a la diplomàcia, Occident, aquest Occident que fins al segle XVIII es designava com a «cristiandat», era el «món lliure», és a dir, un grup de països oposat al bloc comunista, el qual, al seu torn, s’hi referia com a bloc capitalista.

Occident, aquest Occident de la guerra freda, no s’oposava en cap cas a «Orient», sinó a «Est», perquè Orient, el concepte d’Orient, es reservava per a la Xina i el món àrab musulmà. La raó última per la qual el món àrab musulmà va formar part d’Orient i no de l’Est durant la guerra freda es troba, sens dubte, en el fet que els règims socialistes no hi eren majoria, i menys encara els comunistes. Però, obeeix, a més, a la circumstància que en el sistema conceptual des del qual operava la diplomàcia de l’època se superposaven dos plans diferents.

D’una banda, la imatge del món àrab musulmà forjada en el Romanticisme europeu, que l’associava a una voluptuositat i un erotisme qualificats d’orientals i que, com en temps de Flaubert, Nerval o Gide, va fer que nombrosos intel·lectuals i artistes europeus i nord-americans emprenguessin un viatge a llocs com Tànger, el Caire o Alexandria per experimentar amb les drogues o accedir a experiències sexuals heterodoxes o prohibides als seus països. D’altra banda, l’evidència, aquesta sí geogràfica, que el món àrab musulmà es trobava a l’Orient de l’Europa que el va sotmetre al poder colonial després de la derrota de l’Imperi Otomà en la guerra del 1914.

En canvi, la raó per la qual la Xina va formar part d’Orient però no de l’Est durant la guerra freda és que, malgrat ser un estat comunista, les seves relacions polítiques amb Moscou com a centre del comunisme mundial van ser més de competència que d’aliança. La guerra amb l’Índia del 1962, en l’origen de la qual hi havia el fet que el que aleshores era el primer ministre, Jawaharlal Nehru, acollís el Dalai Lama com a refugiat després que la Xina annexionés el Tibet, va ser la prova incontrovertible que Moscou i Pequín es trobaven a una distància política incommensurable, per més que professessin una mateixa fe comunista.