Una lectura refrescant de l’estiu fugitiu ha estat Confeti de l’escriptor Jordi Puntí, la novel·la sobre Xavier Cugat, un dels personatges més curiosos que ha donat el país i un dels catalans més internacionals. Aquí no toca parlar de les qualitats literàries de l’obra, que són una colla, en particular la creació de la figura que explica la vida del músic com una mena de doble seu. El que motiva a escriure l’article és que la seva lectura ha estat semblant a seure davant d’un cistell de cireres, agafar-ne una i que en segueixi una altra, i una altra i una altra, però totes amb el mateix pinyol, el violí.
És ben sabut que Cugat era violinista i que la seva carrera era dirigida des de la infantesa cap al violí clàssic. El va estudiar a l’Havana on va arribar amb la seva família quan tenia cinc anys i el va continuar estudiant a Nova York on pensava fer carrera. Va ser alumne de Henry Schradieck, un dels grans noms de l’ensenyament de l’instrument, però no pas gaire temps perquè el mestre va morir el 1918. Tanmateix, va aprofitar un dels seus consells, que anés a Berlín a continuar la seva formació, cosa que va fer el 1922.
Al repertori del joveníssim Cugat hi havia Donizetti, Schubert, Mozart, Debussy, Grieg i també Sarasate que era una de les figures de moda del moment i el primer violinista que va popularitzar els concerts de Bruch, Lalo i Saint-Saëns. Els ídols del jove violinista eren Jascha Heifetz, Mischa Elman i Efrem Zimbalist, la santíssima trinitat de l’instrument que omplia teatres i auditoris a l’època.
La vida, però, té els seus giravolts aparentment insospitats i la de Cugat en va tenir una bona colla. El més aparatós va ser la reaparició a Nova York d’aquell violinista que aspirava a convertir-se en el rei del temple musical que era (i és) el Carnegie Hall, en el rei de la rumba al Waldorf Astoria. La milla que separa els dos edificis destriava dos mons. Aquells ritmes que Cugat havia conegut a la Cuba de la seva infantesa fets amb maraques, bongos i congues, els mambos, merengues i patxangues, dels quals possiblement havia fugit, ara se li plantaven al davant. Havien sortit del circuit marginal novaiorquès per instal·lar-se, degudament sanejats, passats per la veu, per exemple, d’Antonio Machín, als locals elegants de Manhattan.
El gegantí hotel Waldorf Astoria va ser un dels primers a incorporar aquesta música als seus diversos salons de ball i restaurants i així és com Cugat va arribar-hi el 1933, per dirigir l’orquestra de l’hotel. Certament, va ser el músic més conegut i reconegut de l’esfera rítmica llatina i afroamericana i de la seva decantació cap al jazz llatí, però al mateix hotel hi havia un altre personatge amb un recorregut musical molt semblant. També català, violinista amb aspiracions inicials clàssiques, passat per Cuba, director d’orquestra, i també dedicat a la mateixa música que feia ballar els novaiorquesos i passavolants. Era Enric Madriguera, barceloní, dos anys més jove que l’empordanès i admirador també de la trilogia del violí del moment, Heifetz, Elman i Zimbalist. Segons li fa dir Puntí a Cugat, la suposada rivalitat entre ambdós catalans era un pacte d’agressió amable entre ells dos.
