«Crec en la novel·la com a forma democràtica de literatura». Vist amb perspectiva, era evident que aquesta frase, a més de destil·lar el pensament d’Antonio Scurati (Nàpols, 1969), s’elevava com una ofensa per als que es posicionen contra el coneixement, la veritat, la bellesa, la llibertat i la democràcia. La lletra impresa pot semblar fràgil, però quan expressa idees i conviccions esdevé contundent i poderosa.
No és casual que Woody Guthrie pintés a la seva guitarra «this machine kills fascists», tot escampant pels Estats Units d’ara fa un segle cançons sobre drets civils, sobre lluites sindicals i sobre una forma compromesa d’entendre el món –encarnat per Scoot McNairy al biopic sobre Bob Dylan A Complete Unknown. No és casual que tot règim totalitari faci de la censura i de la destrucció física del llibre una de les seves polítiques definitòries. Ja ho deixava escrit el rector franquista de la Universitat de Saragossa, Gonzalo Calamita: «el fuego purificador es la medida radical contra la materialidad del libro»; i en fa un recorregut històric el màxim responsable de la prestigiosa Bodleian Library, Richard Ovenden, al seu Quemar libros. Una historia de la destrucción deliberada del conocimiento (traduït per Silvia Furió, Crítica, 2021).
A Scurati, de moment, no l’han volgut cremar, però sí que el govern de Giorgia Meloni l’ha posat en el seu punt de mira. Ja van arrufar el nas quan el 2022, coincidint amb la presa de possessió, publicava l’assaig Fascismo y populismo (Debate, 2024, traducció de Carlos Gumpert). Però la gota sobreeixidora va ser el monòleg que aquest professor de la Universitat Lliure de Llengua i Comunicació de Milà havia de pronunciar a la RAI el 25 d’abril de l’any passat, amb motiu del Dia de l’Alliberament. El text acusava el governamental Germans d’Itàlia de no haver trencat amb els seus orígens i simpaties feixistes. No va ser mai emès.
Davant les protestes provocades per la cancel·lació, la mateixa presidenta italiana es va afanyar a desmentir-ho a les xarxes socials i a atribuir-ho tot a un desacord econòmic. Tot i que més sibil·lina, la intenció última es fa evident si es posa en relació amb altres actuacions precedents com les denúncies contra mitja dotzena de periodistes i intel·lectuals per assenyalar els vincles neofeixistes de Meloni. Ha estat el cas dels atacs contra el prestigiós historiador Luciano Canfora (Bari, 1942), qui, finalment, no haurà de comparèixer davant dels tribunals perquè la pressió pública ha forçat la retirada de la demanda el passat octubre.
