Al principi de «Sebastòpol al mes de desembre», el primer dels tres relats que Lev Tolstoi (1828-1910) va escriure sobre el setge a la ciutat (1854-55) durant la guerra de Crimea, originada per les pretensions territorials de França i la Gran Bretanya quan l’Imperi Turc començava a declinar, el narrador anuncia quina representació de la conflagració ens mostrarà: «veureu coses espantoses, coses que glacen el cor; no veureu la guerra amb formacions ordenades, belles i refulgents, amb música i toc de timbals, amb estendards que onegen i generals que fan ballar els cavalls, la veureu en la seva expressió veritable, amb sang, amb turments, amb mort...»
El punt de partida avui no ens sobta –esmorzem, dinem i sopem llegint, sentint i veient notícies de l’horror–, però es considera la guerra de Crimea com la pionera dels conflictes bèl·lics moderns perquè, en bona mesura, va ser la primera d’arribar a casa de tothom directament des del front gràcies a una premsa que va trencar amb la tradició de glorificar la guerra revelant les condicions miserables –la brutícia i la fam, la mortaldat– viscudes pels combatents. Les cròniques periodisticoliteràries de Tolstoi –tenia vint-i-sis anys i era un alferes d’artilleria a Sebastòpol– al principi van entusiasmar i commoure Alexandre II, però més tard van ser censurades perquè el tsarisme no estava disposat a tolerar que el fervor patriòtic i l’aire victoriós inicial s’anessin transformant en la minuciosa descripció d’una derrota on fins i tot els militars implicats manifestaven la seva desconfiança i la seva repulsa cap a la violència que els delmava absurdament.
En l’esforç per aconseguir que a «Sebastòpol al mes de desembre» el setge a la ciutat ens sembli real, directe i dramàtic, Tolstoi pren unes mesures extremes per involucrar el lector, situant-se en una posició que podríem qualificar de «corresponsal inquisitiu», interpel·lant-nos des del començament a través d’una narració en segona persona, i que Gary Saul Morson, a El lector com a voyeur: Tolstoi i la ficció didàctica, l’explica argumentant que el propòsit de l’autor és l’eliminació de la distància estètica normalment assumida mentre llegim, «emmarcar» el lector i fer que ens sentim responsables del dolor contemplat a Sebastòpol.
Tolstoi comença el relat amb una prodigiosa descripció del que ens envolta: sentim els trets i les canonades a la llunyania, veiem els vaixells enfonsats a la badia, no podem apartar la mirada dels cavalls esventrats podrint-se als carrers, arreu hi ha un tragí incessant de mariners i comerciants, us fixeu en la blancor immaculada dels guants d’un oficial que us passa per la vora, i una noia, «per por de mullar-se el vestit rosa, travessa el carrer fent saltirons d’una pedra a una altra». El narrador no pot estar-se de subratllar amb orgull que «vanament buscareu en alguna cara, la que sigui, senyals d’ànsia o de desconcert, o d’entusiasme, disposició a morir o fermesa; no hi ha res d’això: veieu gent de cada dia que es dedica amb tota tranquil·litat a fer feines de cada dia», però abans de pujar als bastions per visitar els defensors de debò de la ciutat en l’autèntic escenari de les confrontacions, ens atura davant d’un edifici on hi ha uns homes amb lliteres, ens fa entrar en un improvisat hospital de campanya, ens du fins a la sala on s’amputen els braços i les cames dels soldats ferits, i ens posa, a la fi, davant de la tessitura de considerar el dolor dels altres, per dir-ho usant el títol del llibre de Susan Sontag.
