«Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia
si vol poder escriure ficció.»
Virginia Woolf, 1928

 

Fa unes setmanes Portes Obertes del Catalanisme i Federalistes d’Esquerres em van convidar a un col·loqui sobre la «Democràcia amenaçada», a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya. D’acord amb l’enunciat i sense entrar en les raons concretes, internacionals i domèstiques que el justifiquen, en aquest article em proposo reprendre de forma més extensa els arguments que vaig utilitzar per defensar la democràcia (com ens hem de veure!), tot recordant dues de les característiques fonamentals per poder viure dignament en aquesta forma de govern, com són afavorir i respectar l’autonomia moral dels ciutadans però alhora, igual d’important, procurar la seva suficiència material.

És allò tan senzill de la «llibertat i patates», que exigia Andrea Chénier, a les portes de la Revolució Francesa. O que just ara fa cinquanta anys va teoritzar en Josep Pallach a la seva La democràcia, per fer què? Recordeu que el polític i pedagog de Figueres va defensar la necessitat ineludible de les llibertats civils, però encara més, si fos possible, d’unes polítiques socials i redistributives ambicioses, equitatives i solidàries. Dit amb les seves mateixes paraules, «l’eficàcia econòmica i social de l’obra de govern és el veritable criteri que jutja un sistema, àdhuc el sistema democràtic. I quan la democràcia és ineficaç, socialment i econòmica, quan és creadora de desordre, finalment el poble la refusa.»

Llibertat sense patates i, a l’inrevés, patates sense llibertat no valen res. Essent com soc més polític que acadèmic, després de descriure algunes de les incògnites –en forma de vicis o deterioraments– d’aquesta equació, acabaré l’article apuntant possibles camins per a la regeneració, convençut com estic que, com va escriure Juan Linz a The Breakdown of Democratic Regimes –gairebé al mateix temps que ho feia Pallach–, enlloc no està escrit l’ocàs de la democràcia com a fatalitat ineludible.

Com no tornar-se indiferent a la cantarella democràtica, capitalista i globalitzadora si amb 30 anys la majoria dels joves segueixen compartint pis o vivint a casa dels pares?

D’autonomia moral i d’independència econòmica en va parlar magistralment Virginia Woolf a Una habitació pròpia, l’any 1928, un llibre que, a més de fer-nos feministes per sempre (fins i tot malgrat els excessos de la cultura woke), de fet constitueix tota una lliçó de vida, no només per a les dones. Noteu que, en articles acadèmics i en piulades frívoles a les xarxes socials, de Woolf sempre se’n recorda allò del «tanca amb clau les teves biblioteques, si vols, però no hi ha cap porta, cap pany, cap forrellat que pugui aturar la llibertat de la meva ment.»

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït