Es parla que entrem en una nova era, en un nou paradigma: ruptura del multilateralisme, proteccionisme econòmic, negacionisme generalitzat, desacreditació de la democràcia, domini dels anomenats tecnomagnats, cerca de lideratges atribolats per xarxes socials. El contrari, el vigent, però en perill, és, amb tots els matisos i crítiques, la idea d’una globalització compartida, l’obertura comercial, la consciència del problema climàtic i de l’emergència energètica i la capacitat de les institucions democràtiques. Ho comentava Andrea Rizzi en un interessant article («Guerras, desastres climáticos y magnates: los retos del año», Ideas, 5-1-2025): aquest canvi de paradigma no sabem com es dirimirà, si en taules de negociació o en camps de batalla.
Ens endinsem en una fase, sigui com sigui la denominació que li donem, de gran incertesa en un sentit precís: el qüestionament de l’estat actual emparat per les democràcies liberals, en una direcció que no té res a veure amb processos de millora, sinó més aviat de formació d’escenaris dogmàtics i autoritaris. Distopies impulsades per personatges que utilitzen el caos com a arma de dominació. Una regressió en tota regla.
S’està parlant de tecnofeudalisme, concepte encunyat per Cédric Durand (El capital ficticio, Ned Edicions, 2018; Tecnofeudalismo. Crítica a la economía digital, La Zebra, 2021. Vegeu-ne un excel·lent comentari a Gemma Cairó i Céspedes, Revista de Economía Crítica, 33, 2022) i que Yanis Varoufakis (Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalismo, Deusto, 2024) ha continuat explorant: auge de monopolis desregulats, control social per part de corporacions, noves formes de rendibilitat, accés més directe a informacions de caràcter privat des dels nous guardians telemàtics de les plataformes per la propietat del «capital en el núvol». Es tracta de transformacions profundes en l’economia global que afecten al seu torn l’esfera financera. És la transició cap a una economia que coneix avanços rellevants en el pla tecnològic, però amb clares reculades polítiques.
Estem davant d’un tecnofeudalisme que no difereix del tecnocapitalisme que ha caracteritzat —i continua caracteritzant— l’etapa del capital financer, si bé els graus individuals de dependència cap al cosmos digital introdueixen la tesi d’una relació assimilable als serfs de la gleva, per a Durand i Varoufakis. Un tecnocapitalisme que és conseqüència del turbocapitalisme, concepte aportat per Edward Luttwak (Turbocapitalismo. Quiénes ganan y quiénes pierden en la globalización, Crítica, 2009), que se sintetitza així: el desenvolupament d’una economia de mercat sense cap mecanisme regulador.
