«És en Mas, és en Mas!». Fèlix Millet estava al seu despatx acompanyat pel fiscal Emilio Sánchez Ulled. Era el 23 de juliol de 2009 i dins d’un calaix de la taula del prohom i després saquejador confés del Palau de la Música sonava insistent el telèfon. Millet tractava de justificar-se davant del representant del ministeri públic. Era imprescindible respondre a la crida de l’autoritat. I va contestar, malgrat que Sánchez Ulled el va renyar. Faltava un any per a les eleccions catalanes i un Artur Mas neguitós no parava de trucar tot i que ni la justícia ni l’opinió pública flairaven la magnitud de la tragèdia de la que acabaria essent la primera condemna per finançament il·legal de Convergència per les mordidas vehiculades per Ferrovial que van arribar a 6,6 milions d’euros.

El Govern Tripartit, aleshores presidit per José Montilla, s’acostava al seu final. Ja havien passat quatre anys des que el president Pasqual Maragall –un 24 de febrer de 2005– llencés el seu cèlebre: «Vostès tenen un problema que es diu 3 %». Maragall estava indignat pels atacs de CiU al seu Govern per l’esvoranc del Carmel (27 de gener de 2005), un fet del qual se’n van assabentar abans a la seu pujolista del carrer Còrsega que no pas alguns membres del mateix Govern. Una administració construïda amb vint-i-tres anys de fidelitats era un camp de mines per a uns i una benedicció per a uns altres.

Artur Mas durant els dos governs d’esquerres (2003-2010) es vantava de la transparència en l’adjudicació d’obra pública dels executius de CiU. El Tripartit, en una interpretació tan generosa com innocent del «sentit institucional», no havia volgut mai gratar més enllà de la innòcua superfície. Que no semblés que hi havia afany de revenja. I CiU seguia

gaudint dels rèdits de l’estat de gràcia que durant els vint-i-tres anys de mandat de Jordi Pujol li havien permès que el Parlament de Catalunya no obrís cap comissió d’investigació sobre els negocis de la família Pujol.