Quan hi ha treballs de restauració en un edifici d’un museu important, que aixopluga obres d’art adoradíssimes i cobejades, fugen i s’escampen com si fossin formigues a les quals se’ls ha remenat el formiguer. Amb aquesta sort, han vingut a Barcelona, a la Pedrera, «Els Nabís: de Bonnard a Vuillard» procedents del Musée d’Orsay, i a CaixaForum, sota el títol de «Chez Matisse» provinents del Pompidou de París, dues exhibicions que es fan reverenciar. Hi ha moltes lectures a fer d’aquestes exposicions, unes de professionals i unes altres d’aficionat.
Potser des del punt de vista de l’historiador de l’art, guia turístic, mestre, marxant o públic general sensible, ara en farem una lectura d’artística, tècnica, emocional i empàtica...
Les obres d’art exhibides se’ns presenten físicament en diverses sales, però també en formes complementàries, com ara conferències, concerts, interpretacions teatrals, o com el deliciós recital de poesia en francès de Josep M. Flotats a la Pedrera en el marc dels Nabís. Així doncs, festa grossa a les sales d’exposicions, plenes de gent de totes les edats, entre la qual valorem els joves i infants, que se’ls veu ben interessats i que són els futurs promotors i gaudidors de la cultura al nostre país.
Fascina veure en directe unes obres d’art que van revolucionar i desbocar l’art a finals del segle XIX i que varen engegar les avantguardes a Occident. Intentem comprendre els artistes que estan actius en aquella època, divergint del sistema establert, oferint noves opinions i traduint-les plàsticament.
D’aquests artistes, no tots triomfaran, en veiem algunes obres que no són brillants, més aviat són mediocres, però llegides juntes, fan entendre la metamorfosi col·lectiva. Es veuran amb cor de saltar-se l’acadèmia, tot desmuntant la matemàtica en les proporcions del cos humà i dels rostres, les perspectives en els paisatges urbans o rurals, la fidelitat dibuixada en la botànica o la zoologia, els retrats afavoridors de burgesos, influents, eclesiàstics i poderosos, fetes per encàrrec. Per tant, l’artista sol o agrupat es diu a si mateix «endavant les atxes!»
En el moviment que viu a França entre el 1874 i el 1886, l’artista tragina material lleuger, teles de format petit, cavallet i paletes plegables, i tubs de pintura (perquè ja deixa de banda per sempre més les bufetes d’orina d’animal, recipients on es guardaven les pintures barrejades), i surt a l’exterior a pintar. Es deixen impressionar per l’impacte de la llum cercant-la dins dels colors clars i expulsen el negre, que ja no el duen ni al pensament ni a la maleta, perquè el negre consideren que és la negació de la llum i, per tant, del color. Ni tan sols l’utilitzen per a fer les barreges, perquè esmorteeix els colors i el resultat del quadre final seria moribund, tot el contrari del que volen representar.
