Posem-hi que la cooperativa agrícola muntada pel govern comunista hongarès en algun punt de la vasta planúria estepària ha sigut un fracàs tan rotund que la colònia antigament bulliciosa i plena de gom a gom s’ha convertit en un munt d’edificis enrunats i barraques decrèpites envoltant unes míseres cases que «semblava que no aguantarien una altra ventada», algunes encara habitades a pesar que els atacs impacients dels corcs han destrossat els terres de fusta i els marcs de les finestres.
Assenyalem que els pocs que no han fugit de l’aldea per intentar sobreviure en una altra banda menys perniciosa –els matrimonis Schmidt, Kránen i Halics, la viuda Horgos i els seus quatre fills, un home vell i coix, el doctor perpètuament borratxo, el director de l’escola sense alumnes, un masover i el taverner–, com si els empresonés «l’asfixiant pregunta de què fer?» o «la resignació apàtica», relacionant-se entre si amb «la fraternitat que sol unir els covards» i movent-se «com un exèrcit indisciplinat que esperés ordres», il·lustren amb exactitud que László Krasznahorkai (Gyula, 1954), premi Nobel de Literatura 2025, no s’equivoca gens quan escriu que «la sort només va allà on hi ha seny».
Afegim-hi, per ser més concrets, que tots els personatges semblen víctimes d’una força sobrehumana i desconeguda que els ha convertit en unes melancòliques marionetes grotesques a les mans d’un déu inepte, o que en embogir tothom a la seva particular i maniàtica manera ningú posseeix prou perspectiva per adonar-se del creixement imparable de la bogeria de la resta.
Observem que tothom semblaria impermeable a la presència dels seus veïns si no fos perquè així els uns no podrien abusar dels altres –es necessiten per turmentar-se mútuament–, i que tothom habita en un espai fora del temps públic, submergit en un present ombrívol i buit de qualsevol cosa tret de la vulgaritat, la brutícia i la promiscuïtat més trivial; i recalquem, en fi, que l’únic prohibit a la colònia deu ser l’abstèmia alcohòlica, de la mateixa manera que obligatòria és, sens dubte, la pluja impietosa desencadenada just a la primera pàgina de Tango satànic (1985) i que sense cessar ens xopa, ens castiga i ens enfanga fins a l’última, com si els fenòmens atmosfèrics i les seves conseqüències apocalíptiques sobre el paisatge i els caràcters reclamessin al seu torn un rol protagonista gens secundari.
Entre comes infinites
Tango satànic és una novel·la diabòlicament còmica i desesperadament magnètica. El primer que crida l’atenció de l’escriptura de László Krasznahorkai, ara ja Nobel, que ocuparia sense esforç un dels llocs d’honor en una possible llista on hi figuressin els millors novel·listes en actiu, és el que el seu traductor a l’anglès, el poeta George Szirtes, anomena «un lent flux de lava narrativa, un vast riu negre de tipografia»: ens esgarrifa imaginar la feinada que deu haver tingut Carles Dachs, el traductor de l’obra al català, per lligar i encarrilar amb tanta fortuna i força les sinuositats, els meandres i els viratges d’unes frases que en uns capítols d’un sol paràgraf s’allarguen i s’allarguen, entre comes infinites i parèntesis recurrents, per hipnotitzar-nos de seguida amb el foc roent de la bellesa a pesar de la devastada atmosfera física i moral que hi convoca.
