La Gran Guerra (1914-1918) va destruir els fràgils equilibris d’unes terres dominades des de la Porta Sublim de Constantinoble, la seu central de l’Imperi Otomà, que des de 1453 s’anà estenent per parts d’Europa, Àsia i Àfrica. En aliar-se amb Alemanya en la guerra es va dissoldre l’imperi i totes les seves possessions en signar-se l’armistici. Després de la Conferència de París (1919), va néixer la Turquia d’Atatürk, secularitzada i amb voluntat d’occidentalitzar-se, i alhora, es dibuixaren els mapes de l’Orient actual que tantes guerres i conflictes territorials han causat fins al dia d’avui.
En caure els imperis otomà, rus, alemany i austrohongarès, naixeren nous estats dibuixats des dels despatxos de la Conferència de París. França i el Regne Unit es van repartir, en dos grans protectorats, els territoris que havien viscut segles sota el paraigua de Constantinoble. França es quedà amb la Gran Síria, i el Regne Unit, la resta. Dintre de l’esfera política centrada a Damasc s’hi encabí també el Gran Líban, una construcció política integrada per grups religiosos diversos repartits entre cristians maronites, musulmans sunnites, musulmans xiïtes i drusos. Aquesta heterogeneïtat, lluny de ser circumstancial, es convertiria en el nucli de la vida política libanesa.
Els libanesos són un poble vell que tenia personalitat pròpia en temps bíblics i que es distingia per les seves capacitats comercials i artesanals. Els fenicis habitaren aquesta terra de cedres mil·lenaris. Durant generacions es considerà la Suïssa d’Orient. Era una anomalia per la seva identitat basada en la convivència, sempre complexa, entre comunitats religioses múltiples.
La independència formal arribaria al bell mig de la II Guerra Mundial amb el Pacte Nacional libanès que consistia en un acord no escrit que establia un sistema de repartiment de poder basat en les quatre principals comunitats, dues d’islàmiques, una cristiana maronita i la drusa.
Cens inamovible
Es va fer un cens que quedà inamovible a partir de 1943 i institucionalment vàlid durant generacions. El president havia de ser maronita, el primer ministre sunnita i el president del Parlament xiïta. Aquest pacte, que pretenia garantir l’equilibri entre comunitats, va funcionar inicialment com un mecanisme d’estabilització. Però també va institucionalitzar la identitat sectària com a base de la política, sembrant les llavors de conflictes futurs. Els drusos no tenien un paper assignat, però les seves característiques ètniques i culturals han tingut una gran significació en la història libanesa.
