Abans del naixement de Jesús, a finals del segle I aC, a Judea, els profetes apocalíptics s’expressaven mitjançant la realització de miracles per mostrar la seva connexió amb els déus, com a demostració d’autoritat. Eren homes que anunciaven la fi del món i que, a través de les seves profecies, revelaven la foscor que s’anava dipositant sobre la terra. Posseïen la facultat de guarir i eren les úniques persones a les quals la població podia recórrer per a guarir les seves malalties, atès que no tenia possibilitat de pagar els metges. Tenien la capacitat d’invocar esperits, fer encanteris, conjurs, exorcismes i màgia. Entre totes aquestes facultats, la més prodigiosa era la de realitzar miracles, dotats d’un valor pedagògic: ensenyaven, advertien i alertaven.
Després de la mort i resurrecció de Jesús, els profetes van continuar influint en les seves comunitats. És el cas d’Apol·loni de Tiana que l’any 15 dC segons va narrar Filòstrat tres segles més tard, tenia el poder de guarir els malalts amb les mans, pregàries i prescripcions ascètiques. Es deia que va curar cecs, paralítics i posseïts, però el seu poder principal era la capacitat de fer miracles. S’explica que va retornar a la vida una jove —tal com ho havia fet Jesús— durant una processó funerària a Roma. També se li va atribuir haver aturat una plaga a Efes i haver salvat ciutats de terratrèmols mitjançant rituals pitagòrics. Fins i tot, quan fou empresonat per l’emperador Domicià, hauria aconseguit escapar travessant els murs de la presó.
El temps dels profetes apocalíptics estava dominat per la paraula, per la seva capacitat de transformar el món físic en espiritual. Era una època en què creure en l’inexplicable era l’única manera d’afrontar la vida, on la por quotidiana era menor que el terror davant l’arribada de la fi del món. El miracle —un esdeveniment extraordinari, sorprenent, que enderroca les lleis naturals i neix d’una força sobrenatural— habitava en la imaginació dels homes. El miracle es convertia en la forma més radical d’oposar-se al poder dels homes i a les seves ambicions, i funcionava com a prova que existia una via no cap a la llibertat, sinó cap a la vida terrenal gràcies a la intervenció divina.
