El 1904 Halford Mackinder va advertir davant de la Royal Geographical Society que el poder mundial ja no es podia llegir únicament en clau marítima. La Gran Bretanya, imperi naval per excel·lència, observava les rutes oceàniques i els ports; Mackinder va assenyalar, en canvi, que el ferrocarril i la massa continental eurasiàtica podien alterar la gramàtica profunda de la geopolítica. No dibuixava un mapa: mostrava com una nova tecnologia canvia el significat polític de la geografia.

El seu advertiment perviu: sorgeixen errors estratègics en observar amb precisió un objecte que ja no explica el conjunt. Avui passa una cosa semblant amb els combustibles fòssils. Observem pous, gasoductes i canals de pas (amb bons motius per a fer-ho: Ucraïna, l’Iran), però la reconfiguració del poder global també es juga en salines, aqüífers, xarxes elèctriques, cables submarins, dessaladores, refineries de minerals i centres de dades.

Canvia la tecnologia i, amb la tecnologia, el mapa del poder, encara que alguns continuïn fixant-se en l’anterior. Correm el risc d’interpretar la fractura de l’ordre global únicament des del mapa fòssil, en el context d’una de les crisis energètiques més importants en mig segle. La transició energètica no acaba amb la geopolítica dels recursos: la torna més complexa, més intensiva en materials i més dependent de la seguretat hídrica. Deia Mayorga a El Cartógrafo: «el bon mapa és aquell que et descobreix el que no veus a simple vista».

L’Agència Internacional de l’Energia (IEA) estima que la demanda de liti va créixer un 30 % (2024), mentre que minerals com el níquel, el cobalt, el grafit o les terres estranyes (17 elements químics metàl·lics) van augmentar entre un 6 % i un 8 %. Simultàniament, les restriccions a l’exportació de matèries primeres industrials s’han multiplicat per més de cinc des de 2009; només el 2023, van afectar més de cinc-cents nous productes minerals. El conflicte geopolític ja no es produeix només en l’entorn de l’extracció de l’energia fòssil, sinó del control dels colls d’ampolla: qui refina, processa, finança, assegura les rutes i domina els estàndards tecnològics.

La paradoxa és eloqüent: per produir coure, indispensable per a les tecnologies baixes en carboni, es desplega una infraestructura cada vegada més dependent del dessalatge, l’energia, les canonades costaneres i el bombament.

La Xina il·lustra bé aquesta mutació. La seva influència no radica tant a posseir totes les mines com a controlar la part més difícil de substituir: el processament. A més de concentrar més del 50 % de la demanda mundial de diverses matèries primeres crítiques, segons la IEA, és el principal refinador de dinou dels vint minerals estratègics per a l’energia (excepte el níquel), amb una quota mitjana pròxima al 70 %. El 2035, podria continuar aportant més del 60 % del liti i del cobalt refinats i prop del 80 % del grafit esfèric i les terres estranyes. En un món que s’electrifica, aquesta capacitat equival a una nova forma de sobirania. El mineral brut importa; convertit en input crític, molt més.