A punt d’albirar-se el canvi d’una societat del treball a una societat de consum cultural —on l’ésser humà s’allibera de la fatiga i de l’esforç de treballar per substituir-los per l’esforç de viure experiències culturals— cal advertir com avancem cap a aquest nou món. S’estableixen així les pistes per les quals les jornades de treball es transformen en jornades d’entreteniment.

Si fa trenta anys, a finals del segle XX, els qui assistien a concerts de música hi dedicaven tot just unes poques hores del seu temps, després d’acabar la jornada laboral, avui necessiten tot un dia i fins i tot una setmana per gaudir de l’experiència de viure un concert que no comença en el moment en què els músics comencen a tocar, sinó molt abans, com es pot observar en els festivals o en els concerts multitudinaris. Ja no es tracta només d’assistir al concert, sinó de viure durant hores —al preconcert, el concert i el postconcert— una experiència total en la qual els espectadors es veuen arrossegats a participar, de vegades sense saber-ho, en la difusió i promoció de l’esdeveniment a través de les xarxes socials, en pujar i compartir fotografies o en donar les seves opinions.

L’espectador que contempla i entra en comunió amb els seus cantants favorits es converteix en un espectador actiu que, amb els seus hàbits i actituds, acaba definint —juntament amb els artistes— la dimensió cultural de l’espectacle al qual assisteix. És el mateix espectador al qual les plataformes de serveis de streaming com Netflix, que ofereixen pel·lícules, documentals, concerts, esdeveniments esportius o videojocs sota demanda, li proposen trames de ficció pensades per ser consumides mentre utilitza el telèfon mòbil. Les pel·lícules i sèries es conceben en funció de l’atenció múltiple que desenvolupen els usuaris d’aquestes plataformes, fins a l’extrem que es podria arribar a asseverar que els resulta més essencial estar connectat a la plataforma que veure allò que ofereix.