Guanyi o perdi les eleccions presidencials del pròxim 5 de novembre, la data del 10 de setembre del 2024 passarà a la història com el dia en què el Partit Demòcrata va plantar cara al trumpisme, el moviment populista i demagògic que ha abduït l’altra gran formació política estatunidenca, el Partit Republicà. En efecte, en el debat organitzat per ABC News, la vicepresidenta Kamala Harris no solament va ridiculitzar l’expresident Trump, sinó que va mostrar l’emperador despullat, aferrat a les seves teories de la conspiració i a les seves llegendes urbanes, com que emigrants haitians segrestaven mascotes a Springfield (Ohio) i Aurora (Colorado) per menjar-se-les.

El partit de Franklin Delano Roosevelt –patrici novaiorquès–, John Fitzgerald Kennedy –primer president catòlic– i Barack Hussein Obama –primer president afroamericà– ha donat mostres fefaents de la seva diversitat, i d’assemblar-se més en aquest sentit a la composició sociològica del país. Probablement a conseqüència d’aquest fet, al llarg d’aquest segle només en una ocasió –els comicis del 2004, quan la invasió de l’Iraq encara no s’havia convertit en el malson que va esdevenir després–, un nombre més gran d’estatunidencs es va inclinar en les eleccions presidencials pel candidat republicà que pel demòcrata. Malgrat això, el balanç final de les eleccions del 2000 al 2020 es presenta totalment equilibrat, amb tres victòries per a cadascun dels dos grans partits.

Com és possible? Doncs, fonamentalment, per les característiques d’un sistema electoral que fa prevaldre els estats més despoblats i rurals, que tendeixen a votar en clau conservadora, i per l’extraordinari pes demogràfic de Califòrnia, un estat on el domini demòcrata és pràcticament absolut. Així, en les eleccions del 2016, quan Hillary Clinton va obtenir gairebé tres milions de vots més que Donald Trump i, així i tot, va perdre els comicis, l’exsecretària d’Estat va avantatjar el magnat novaiorquès al Golden State per 4,2 milions de sufragis.