Tota la carrera de Donald Trump ha girat al voltant de la seva relació amb la premsa. Des dels seus inicis, no hi havia res que fes de Trump, home de negocis, una persona especialment interessant o digna d’atenció. Aquells dies no era més que el propietari d’una immobiliària familiar mitjaneta, sense gaire presència a Manhattan. El seu pare, Fred Trump, havia fet fortuna als outer boroughs (Brooklyn, Queens, Bronx i Staten Island), els barris «perifèrics» de Nova York, i no havia buscat mai gaire publicitat. El seu fill, per contra, sempre havia cregut que els diners, sense fama, no serveixen de gran cosa. Volia publicitat, glòria, atenció.

La majoria dels promotors, quan intenten començar a treballar a Manhattan, ho fan amb projectes petits: renovacions, un edifici discret que no faci gaire soroll. Donald Trump es va llançar, amb 30 anys, a jugar-se la fortuna familiar comprant l’hotel Commodore, un edifici enorme i atrotinat construït el 1919 al costat de l’estació de Grand Central. Era 1975, els anys durs i foscos de Nova York, de bancarrota, crim i decadència. Invertir en un hotel, i més en una relíquia propietat d’una companyia ferroviària a punt d’enfonsar-se, semblava una mala idea. Trump ho va veure com una oportunitat per sortir als mitjans: la història del jove playboy visionari o embogit que vol recuperar una joia decadent.

Com a negoci, el Commodore (que passaria a anomenar-se Grand Hyatt) no va fer mai gaires diners. Fred Trump va haver de demanar tota mena de favors a polítics amics per poder construir el projecte. La renovació va ser un desastre arquitectònic, destrossava una joia art déco cobrint-la de vidre, però sense solucionar molts dels problemes de l’edifici existent, com les desenes de configuracions diferents per a les habitacions o la falta d’espais per a conferències. Tot i que era cèntric, no s’omplia mai del tot; a finals de la dècada, Trump estava a matar amb els seus socis de Hyatt i es van passar anys als tribunals.