Els directors cinematogràfics Óliver Laxe, Albert Serra i Alauda Ruiz de Azúa, que van veure premiades les seves corresponents pel·lícules Sirat, Tardes de soledad i Los domingos en els premis Goya, permeten acostar-nos al propòsit que persegueixen els artistes amb les imatges que construeixen el seu relat fílmic. Contra el que se sol pensar –que les imatges en el cinema són el que veiem, ni més ni menys, per explicar una història– en aquests tres casos són filmades i muntades amb la voluntat de mostrar una ideologia estètica que té com a objectiu singularitzar les seves obres.
Óliver Laxe planteja els plànols i fotogrames de Sirat com a imatges que són espais de curació i catarsi. Albert Serra persegueix en les seves pel·lícules, i també a Tardes de soledad, la creació de noves imatges, que l’espectador no ha vist mai en altres films. Treballa amb el propòsit d’oferir una imatge original, mai filmada. Alauda Ruiz de Azúa, a Los domingos, planteja la imatge-testimoni que s’ha d’obrir pas en la consciència de qui la mira. D’aquesta manera, els tres artistes van plantejar a l’Acadèmia del Cinema Espanyol, sense proposar-s’ho, que realitzés una mena d’exegesi de les imatges: la interpretació profunda i sistemàtica d’una imatge o d’un conjunt d’imatges, tractant d’explicar el seu significat, el seu context i els seus símbols. Aquesta exigència portaria a considerar les imatges –el seu propòsit– més enllà de la direcció de fotografia i a descobrir en les tres pel·lícules premiades alguns trets de la mentalitat del nostre temps.
Les tres pel·lícules convergeixen en un punt, sent radicalment distintes: exploren diferents plans de l’espiritualitat humana. El títol Sirat, que en àrab significa «camí», «via» o «sender», és un terme significatiu en la tradició islàmica que es fa servir per designar «el camí recte» cap a Déu. També al·ludeix al pont del Sirat, un pont extremament fi que, segons la creença, tots els éssers humans hauran de creuar el Dia del Judici Final. En àrab modern, Sirat pot significar simplement camí o via. La pel·lícula proposa que el viatge del protagonista, que busca la seva filla desapareguda, sigui narrat com un trajecte d’ordre espiritual, en el qual la música de rave estableix la catarsi dels seus protagonistes, a través d’una dansa humana en la qual els senders triats per avançar estan plens d’enlluernaments tràgics. L’aridesa bíblica dels paisatges, la violència primitiva i els designis d’un Déu que juga als daus eleven la mirada de l’espectador cap al cel a la recerca de respostes.
