Us proposo que tanqueu els ulls i us traslladeu mentalment al passeig de Gràcia de Barcelona. Més concretament, us demano que us situeu a l’altura del passeig de Gràcia amb Diagonal, a prop del Palau Robert. Ara comenceu a baixar, a passejar, mirant els innombrables aparadors de les botigues que intenten seduir el passejant perquè entri i compri els seus productes. A mesura que baixem cap al carrer d’Aragó, comencem a notar alguna cosa estranya que no encaixa en el paisatge; percebem que gairebé cap de les persones que camina amb nosaltres sembla tenir interès a parar-se davant de l’aparador d’una botiga. Tothom camina sense aturar-se, mirant les façanes de les cases modernistes, atenent una conversa o fent fotografies amb el seu telèfon, però no sembla que ningú pari atenció als fantàstics aparadors de les botigues.
Ens comencem a preguntar quina és la raó per la qual, per primera vegada en la història de la ciutat, els visitants, ciutadans i turistes no dediquen un segon a mirar els objectes que s’exhibeixen en els grans aparadors que funcionen com a grans peixeres mostrant els peixos amb els colors més exòtics. En observar amb més atenció com es comporten les persones que baixen a pas lent pel passeig de Gràcia, descobreixo per què ningú no s’atura davant dels aparadors de les botigues: per alguna raó estranya, els vidres no reflecteixen la imatge de la persona que passa per davant de l’aparador. Els grans vidres semblen haver perdut la propietat de reflectir, de tornar la nostra imatge integrada, en funció de com hi incideix la llum, en fragments de carrer, amb persones i objectes que també són reflectits, creant la il·lusió d’un collage viu i en continu moviment.
La sensació que produeix passejar davant de centenars de botigues en què els aparadors semblen haver substituït els seus tradicionals vidres per uns vidres antireflectants, com els que s’utilitzen en els museus per tal que les obres d’art es puguin veure amb total nitidesa, sense interferències de llums ni reflexos, és haver perdut alguna cosa, com si ens haguessin robat l’ombra. A mesura que verifiquem que l’estranyesa que sentim es deu a ser invisibles com a reflexos en els vidres, ens veiem accelerant el pas per anar a un altre carrer on, als aparadors de les botigues, ens hi puguem tornar a contemplar, a reconèixer, com si el nostre reflex en els vidres fos la prova que existim; sense la nostra imatge reflectida, no hi som.
Ara obrim els ulls i busquem al nostre voltant algun aparador que ens permeti veure’ns-hi reflectits. Si res no ha canviat en el món, els vidres de les botigues de moda més importants, com Prada, Gucci, Chanel, Dior, Céline o Yves Saint Laurent, continuaran reflectint en els seus grans aparadors tots els transeünts que s’acostin a veure el que aquestes marques ofereixen al públic. Així doncs, tot segueix com sempre: la gent passejant, comprant i mirant-se a l’aparador per sentir-se bé, per mirar-se i veure’s al mirall, comprovant que tot encaixa, que no hi ha res fora de lloc.
