El 1881, John Venn (Kingston upon Hull, 1834-Cambridge, 1923) va publicar una aportació extraordinària al pensament matemàtic i també lògic d’Occident. Durant generacions, infinitat de nens i nenes (jo mateix) vam ser educats amb els seus diagrames, coneguts pel seu cognom, els diagrames de Venn. Amb les seves figures, la teoria de conjunts i la relació entre elements i espais d’aquests conjunts van anar penetrant en el meu cap. Aquell pensament abstracte i raonat es va anar ordenant al meu cervell i es va afermar fins al punt que vaig començar a interpretar-los també com a àrees espacials conformades per límits administratius, que creaven conjunts geopolítics amb plasmació cartogràfica sobre el territori. L’equivalència geogràfica era indubtable: territoris definits per una línia de demarcació que es despleguen sobre un espai i que entren en contacte, creant noves possibilitats, a vegades destructives, d’altres, creatives. Les possibles conseqüències d’aquest fet són tan apassionants com lògic n’és el desenllaç.
John Venn va traçar a finals del segle XIX les bases del pluralisme geopolític dels nostres dies en disposar espacialment les matemàtiques. Imaginem dos conjunts A i B (dues administracions, per exemple). Tots dos disposen d’infinitat d’elements interiors i tots dos estan delimitats per fronteres que els fixen. Quan aquests dos conjunts no interactuen i cadascun ocupa una part del tauler, no hi ha conseqüències, ja que tots dos exerceixen l’autoritat de manera separada i independent. John Venn va començar a pensar, en canvi, què passaria si els límits se superposessin i, en conseqüència, elements propis de cadascun quedessin a la zona comuna.
Ni més ni menys això és el que ha passat, administrativament i políticament parlant, en el territori valencià sotmès a la dana d’octubre. Dos conjunts (dues administracions, el Govern central i la Generalitat valenciana) han coincidit en la quadrícula del mapa de la catàstrofe, superposant els seus espais d’actuació. El resultat d’aquesta interacció, com ja va preveure John Venn, ha estat quàdruple. Les matemàtiques acudeixen en auxili de la ciència política, ja que els quatre escenaris possibles ideats per Venn tenen aplicació en aquest cas.
Primer escenari: negació
Aquest escenari és inexistent en la realitat, perquè pressuposa que la gestió del territori, del risc i de l’emergència només és competència d’una única administració, sigui la central o l’autonòmica (conjunt A). Vegem-ne la possible aplicació real: en l’ordenament espanyol actual, és impossible que es produeixi aquest escenari. Significaria una reculada de l’Estat compost que som, una recentralització de competències impròpia i una modificació substancial de l’ordenament constitucional, perquè recordem que, segons l’article 137 de la Constitució espanyola (CE), «l’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin» i afegeix una frase, que és per sucar-hi pa, per justificar la potència política descentralitzada: «Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels seus interessos respectius». A més, segons l’article 138 de la CE, són competència de les comunitats autònomes «l’ordenació del territori, l’urbanisme i l’habitatge». A Espanya, el territori es converteix així en font de pluralisme, constitucionalment parlant, perquè és la superfície on es desplega el poder plural de l’Estat. Aspirar a l’eliminació d’un dels conjunts (una de les administracions participants) seria un atemptat contra l’ordenament legal espanyol.
