En un principi, Ànimes mortes (1842) havia de ser una trilogia on el protagonista, un foraster cortès, ben educat i econòmicament solvent que arriba a una capital de província situada enmig de l’estepa, expiaria els pecats comesos durant el temps que s’hi està i s’acabaria transformant en un home nou i bo; no agrairem mai prou, però, no conèixer la història de la seva redempció perquè sempre és dolorós veure com un escriptor renega del seu art i confon els impulsos morals amb els estètics: conscient que la supeditació de la literatura a la fe religiosa arruïnava la indòmita riquesa de la seva obra, Nikolai Gógol (1809-1952) va cremar la tercera part –de la segona se’n conserven tan sols alguns capítols fragmentaris i deslligats–, i, sense possibilitat de regenerar-se, Pàvel Ivànovitx Txítxikov serà per a nosaltres, eternament, el farsant impàvid que es creu les seves mentides amb tanta seriositat que fins i tot s’indigna quan topa amb algú que dubta i no es deixa enganyar, l’estafador carismàtic que emprèn un viatge per la Rússia profunda, igual que Don Quijote travessa Espanya o Anglaterra el senyor Pickwick, sense ser, però, un llunàtic desinteressat o un màrtir còmic com el primer, ni un bufó o una víctima com el segon: la seva conducta no l’origina cap bogeria del cor, sinó l’interès propi, el profit econòmic, el pla meticulosament ideat de comprar als terratinents de la zona els serfs morts d’ençà de l’últim cens públic.

I, com que fins al pròxim consten oficialment com a vius, i cada propietari haurà de pagar a l’Estat les taxes corresponents, cosa que a tothom li sap greu, per què, doncs, no pagar ell mateix els impostos i llavors, presentant els títols de propietat a un banc, fer-se passar per l’amo de milers de serfs, obtenir una hipoteca grandiosa sobre una finca aparentment pròspera, comprar les terres que sempre havia desitjat, a Ucraïna, i crear-hi una família? Ànimes mortes és un dels triomfs perennes de l’art de la picaresca.

Els primers capítols ensenyen una variada galeria de terratinents, talment com si fossin un mostrari dels pecats venials que ens porten al purgatori: en Manílov és la personificació hiperbòlica del decòrum i de la sentimentalitat; la Koróbotxka s’assembla a una bruixa còmica extreta d’algun conte popular, molt desconfiada i sagaç, i que esdevindrà la causa directa de la caiguda en desgràcia del protagonista, igual que en Nozdriov, prevaricador per instint i sense motiu, un dels fantasiosos més compulsius que deu haver donat la literatura universal, un malvat histèric a la manera dels que poblaran l’obra de Dostoievski, i que acusa Txítxikov de tot el que ha fet i de tot el que ni se li ha acudit de fer; en Sobakévitx, en canvi, hi trobem l’astúcia i el càlcul, un home capaç d’augmentar el preu dels seus serfs morts enaltint les virtuts que tenien en vida, i en Pluixkin i en la seva finca ruïnosa, podrida per l’avarícia i on tot sembla condemnat a l’abocador, hi localitzem alguna mena de forat negre, la pura desgràcia moral.