Ara fa gairebé quatre anys, Donald Trump protagonitzava un discurs de no acceptació de la seva derrota electoral que trencava les normes formals de la democràcia estatunidenca. Mentre esperem que la història li doni una nova oportunitat aquest novembre per reconèixer la desfeta electoral, paga la pena recuperar una anàlisi publicada per la lingüista Ana Escartín al mitjà electrònic The Objective –on el groc corporatiu s’ha convertit en profecia de la deriva d’aquesta capçalera. Aquesta professora instal·lada a França ens hi advertia: «El diálogo es muy difícil con quienes distorsionan la lógica de las instituciones, cuestionan los principios de la ciencia e incumplen las reglas de la comunicación. Hablamos otro idioma.»

La deformació de les paraules no ha anunciat mai res de bo. Ho van constatar autors cabdals com Victor Klemperer a LTI. La llengua del Tercer Reich (Folch & Folch, traducció de Lola Fígols) o George Orwell a 1984 (La Magrana, traducció d’Albert Nolla), entre molts altres. Ho comprovem quotidianament amb les torsions que, per interessos espuris, pateixen paraules com llibertat, convivència, exili, bilingüisme o concòrdia. D’aquí la necessitat de comptar amb un pensament crític, amb un coneixement contextual i amb una voluntat d’alerta cívica. I és en aquesta cruïlla on la història –tant la disciplina com els seus professionals– haurien de ser presents i haurien de ser útils. Com aquells famosos versos –en un dels poemes paradoxalment més manipulats–, el seu paper hauria de ser: «salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa».

De la pobresa i la fam

Per fortuna, hi ha noves generacions d’historiadors que –a banda de preparats, formats i internacionalitzats– semblen decidits a prendre el relleu a partir d’investigacions de qualitat, amb una cuidada narrativa i amb una evident voluntat de combatre oblits i biaixos. Revisar críticament el llegat rebut i plantejar noves perspectives és sempre un exercici –científicament i cívica– positiu, especialment davant la deriva d’alguns noms consolidats. El també historiador Julián Casanova (Saragossa, 1956) ho diagnosticava en una piulada recent: «Veo la evolución de intelectuales con la edad (la que yo comienzo a tener) y la gente interpreta que la mayoría se hacen más conservadores, de derecha y ultraderecha. No es solo un asunto de ideología. Cuando el ego sube, el pensamiento crítico baja y el provincianismo avanza.»