L’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units amb una agressiva política d’aranzels, frenètica activitat contra la immigració i la diversitat, i accentuada incontinència verbal (la Unió Europea va ser creada per fotre els Estats Units) ens dona l’ocasió de mirar-nos al mirall.

La percepció social sobre els EUA i els americans té molt a veure amb la memòria col·lectiva construïda al llarg de diverses generacions i és necessàriament contradictòria: l’amic americà és també l’enemic americà. Però la veritat és que, com bona part del món, som fills, hereus, consumidors i admiradors —per què no dir-ho?— de la cultura nord-americana entesa en el sentit més ampli. Americans sense dret a vot, això sí.

La nostra relació sentimental amb els Estats Units, per entendre’ns, és molt diferent de la d’altres societats europees (França, Itàlia, Grècia, Països Baixos, etcètera) que no poden oblidar la decisiva contribució americana en diners i moltes vides humanes a la victòria dels països aliats en la Segona Guerra Mundial el 1945 i al derrocament del nazisme i el feixisme. Per a l’Alemanya occidental van ser una garantia de supervivència davant l’amenaça de la Unió Soviètica (Jo soc berlinès cridava el president Kennedy en la històrica visita al Berlín dividit el juny de 1963). Després de la caiguda del mur els Estats Units van ser l’assegurança contra l’expansionisme rus. Ara, els ucraïnesos no tenen la mateixa sensació de suport des que Trump mana i capgira l’OTAN.

El cas és que a Espanya el pla de reconstrucció dels països europeus devastats per la guerra, iniciat el 1947, el famós Pla Marshall, va passar de llarg, com en la popular pel·lícula de Luis García Berlanga. Bienvenido Mister Marshall (1953), més enllà de ser un retrat mordaç de la societat espanyola de l’època, va mostrar una certa complaença del règim amb la crítica als americans. El mateix any, però, les coses van començar a canviar gràcies al pacte d’ajut militar i econòmic a Espanya a canvi de bases militars. L’anticomunisme del general Franco va ser reconegut amb la visita del president Eisenhower el 1959. La benedicció nord-americana obria la porta a importants inversions industrials.

Sobre les bases: en la retina de diverses generacions ha quedat la grotesca escena (repetida a bastament per televisió) del bany del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, i l’ambaixador americà a la platja de Palomares el 1966 després que en el xoc de dos avions es perdés una bomba amb càrrega nuclear. El 2020 encara es netejava la sorra.