L’estiu no és, possiblement, la millor època de l’any per visitar Florència. A la calor abrusadora de la Toscana, se li sumen les aglomeracions de gent d’una ciutat pensada per al turisme. Tot i això, sigui estiu o no, conèixer l’antiga ciutat dels Mèdici sempre és una experiència summament gratificant per als sentits, fins i tot a risc de l’esgotament estètic més que probable i la possibilitat de contreure, per si no fos prou, la síndrome de Stendhal.

Això ho expliquen sovint a tall d’anècdota els nombrosos guies turístics que es desplacen, seguits pels seus ramats particulars, per tota la ciutat amb la idea de destacar la bellesa aclaparadora i malaltissa de la seva arquitectura, les seves escultures i els seus museus. La majoria dels recorreguts passen per Santa Maria del Fiore i els seus acolorits marbres toscans, per la figura de Dante i la petita parròquia on va contreure matrimoni amb Gemma Donati i va conèixer Beatrice Portinari, pels exteriors del Palau dels Uffizi i el Palazzo Vecchio, fins a desembocar a l’Arno, el riu que travessa la ciutat i el Ponte, també, Vecchio, on ens amunteguem per immortalitzar un capvespre ja massa vist. Allí, a la vista de l’aigua, el riu es converteix en protagonista històric d’una de les tragèdies més grans que ha viscut la ciutat, i que, tant o més que el David de Miquel Àngel, forma part de la identitat d’una ciutat que recorda amb dolor i un sentit de resiliència la inundació del 4 de novembre de 1966.

Aquell al·luvió del riu Arno és recordat, també, pels anomenats àngels del fang, joves provinents de tota Itàlia i Europa, que es van enfangar per salvar bona part de les obres d’art d’una ciutat arrasada. En una altra visita a Florència, aquest cop per feina a la Biblioteca Nacional, situada a la Piazza dei Cavalleggeri, molt a prop del riu, vaig poder comprovar que les humitats encara romanien en alguns dels llibres i publicacions. La tasca d’aquells voluntaris, en efecte, va permetre netejar la ciutat i rescatar del desastre milers de peces artístiques i documentals.

Mirall de Paiporta

De la mateixa manera, i això potser es recorda menys, molts d’aquests joves van col·laborar en l’ajuda humanitària desplegada als barris populars de Santa Croce, San Niccolòi Santo Spirito, completament negats pel fang i la desesperació. Els va anar a visitar el president de la República, Giuseppe Saragat, que va ser rebut amb el llançament d’objectes i crits que demanaven menjar i roba, i no presidents ni ministres, com si es tractés d’un mirall que reflecteix el que es va viure a Paiporta fa unes setmanes.