A primers de desembre de 1975, ara fa 50 anys, es lliurava a l’Hotel Princesa Sofía de Barcelona la segona edició dels Premis de Periodisme Manuel Fraga Iribarne. Tot i que l’import era significatiu –quatre-centes mil pessetes per a cadascuna de les dues categories– i el jurat d’alta volada –franquistes, però de renom, al cap i a la fi–, el més cridaner era la doble paradoxa que els acompanyava: una, des del seu origen, l’altra conseqüència de la conjuntura.
El tret intrínsec cercava reivindicar l’actuació del jerarca gallec al capdavant del Ministeri d’Informació i Turisme, considerant la Llei de 1966 com un actiu per promoure’l com a futur responsable de la Transició que s’entreveia a l’horitzó. Curiosa tria si es tenia en compte que la seva principal contribució havia estat passar de la censura prèvia governativa a l’autocensura sota amenaça de càstig posterior. L’element conjuntural era definit pel calendari. Amb Franco acabat d’inhumar al mausoleu de Cuelgamuros, tots els assistents estaven més pendents de la decisió del monarca sobre el proper president del Govern que no de qui mereixia els nous premis periodístics.
Durant el lliurament, Fraga va insistir a presentar-se com «el hombre del momento». Després de la seva etapa com a ambaixador a Londres i la seva hiperactivitat publicant, opinant i creant grups afins, tot semblava preparat per a collir el sembrat. No obstant això, la festa va esdevenir funeral quan es va filtrar la notícia de la renovació de Carlos Arias Navarro al capdavant de l’Executiu. Entre l’enuig propi del seu caràcter volcànic i l’estupefacció davant la notícia imprevista, els seus col·laboradors van insistir en la necessitat de posicionar-se en contra i, sobretot, de no acceptar incorporar-se a un Consell de Ministres condemnat al fracàs i a les ordres d’algú conegut, arran de la seva sanguinària actuació durant la guerra, com «el carnicerito de Málaga».
Joan Echevarría Puig, part del nucli dur català partidari de Fraga, m’explicava com el líder va semblar acceptar els consells. Poc després, abandonava precipitadament Barcelona per respondre a la trucada del confirmat Arias Navarro i així poder-li transmetre personalment la seva decepció i la seva negativa. Almenys això confiaven, però l’espera es va tancar amb decepció, ja que al cap d’unes hores, aquests mateixos interlocutors rebien una trucada del polític gallec: havia acceptat la vicepresidència segona per a Asuntos del Interior i el Ministeri de Governació. El suposat renovador de la dreta postfranquista iniciava la reconstrucció d’aquell espai polític sense saber trencar els lligams amb la dictadura.
