«La presidència estatunidenca està en crisi. El poble està preocupat com rares vegades ho havia estat sobre l’expansió i l’abús del poder presidencial. Aquesta crisi és una situació personal i transitòria, una aberració en la història de la nació? O ha fluït el poder cap a la presidència a causa de necessitats i impulsos inexorables de la societat estatunidenca?»
Aquestes línies no s’han redactat actualment, amb motiu del segon mandat del president Donald J. Trump, sinó que pertanyen al pròleg de l’icònic llibre La presidencia imperial, de l’historiador Arthur M. Schlesinger Jr., publicat el 1973, fa, doncs, més de mig segle.
L’any següent, l’agost de 1974, davant la imminència d’un procés d’enjudiciament i remoció del càrrec (impeachment), dimitia el trenta-setè president de la història de la nació, Richard Milhous Nixon, el primer a adoptar una decisió tan dramàtica i l’últim a fer-ho fins avui. La dimissió posava punt final a l’anomenat escàndol Watergate, un procés dilatat de joc brut contra l’oposició política i obstrucció a la justícia denunciat incansablement pels mitjans de comunicació de l’època, especialment pel The Washington Post.
Fa uns mesos, el juny d’aquest any i amb motiu de la presentació del seu llibre Communion al Museu i Biblioteca Richard Nixon de Yorba Linda, Califòrnia, el vicepresident actual, JD Vance, afirmava mig de broma mig seriosament que, en l’actualitat, l’escàndol Watergate hauria estat notícia durant dotze hores com a màxim. Si s’ha de jutjar per l’historial del seu cap i inquilí actual de la Casa Blanca, Donald Trump, es fa difícil dissentir de Vance.
Redactada el 1787, ratificada el 1788 i en vigor des de 1789 –l’any de la Revolució Francesa–, la Constitució dels Estats Units reflecteix l’assignació a la presidència del país d’unes competències generoses, en tot cas sensiblement controlades i limitades pel poder legislatiu (Senat i Cambra de Representants) i el poder judicial (tribunals de justícia). Es tractava, en definitiva, de dissenyar un nou model que transcendís el poder absolut de la monarquia, en aquest cas la britànica, contra la qual s’havia dut a terme la guerra de la independència.
