Em vaig dirigir amb pas decidit a la Boqueria esquivant els esvorancs produïts per les obres de remodelació de la Rambla. La meva llarga gambada hauria de portar-me en menys de deu minuts fins a la parada Puri, que proveeix el millor peix fresc de Barcelona, però un rodatge dificulta el trànsit pel carrer. Una cinta aïllant estableix el perímetre frontera que separa la realitat de la ficció. Diversos actors observen un monitor on es pot veure un quiosc de la Rambla que ha estat envestit per un vehicle. Els turistes i vianants locals passegen a prop del quiosc, al terra del qual hi ha escampades centenars de revistes, diaris, postals, souvenirs i gorres sobre el mosaic gris de la Rambla, sense despertar-los la més petita curiositat. L’escena mostra una dinàmica de la ciutat –en aquest cas, de la zona central del passeig de la Rambla– on la ficció que s’està rodant no genera sorpresa ni interès, sinó incomoditat.

En observar el moviment de l’equip tècnic de rodatge mentre filmen, m’adono que al meu cap tornen centenars de plans, seqüències i sons que em porten a associar el que veuen els meus ulls amb La nit americana de François Truffaut i L’important és estimar d’Andrzej Zuławski, dues pel·lícules on el procés d’un rodatge i dels assajos d’un muntatge teatral aconsegueixen trastocar la realitat del que estava observant fins a l’extrem de caminar lentament, com si els meus ulls recorreguessin l’espai en un tràveling i els tècnics i actors quedessin adherits a la seva pell amb els colors del cel·luloide. El mite cinematogràfic es va imposar al que realment captava l’iris, deixant que hi penetrés una llum i uns tons que només poden venir de la memòria, de la seva capacitat de convertir qualsevol vivència en ficció.

L’encarregat d’una floristeria comenta a un company que estan rodant una pel·lícula sobre els atemptats terroristes perpetrats pel Daesh a Barcelona el 2017. En l’atemptat es va produir un atropellament massiu amb una furgoneta que va recórrer prop de 530 metres per la zona central del passeig fins al mosaic de Joan Miró, en el qual van morir tretze persones i va haver-hi un centenar de ferits. La indiferència dels transeünts davant la gravació de la seqüència contrastava amb la contundència del que va succeir a les 16.35 hores i deixava en l’aire, sense sentit, el rodatge que recreava el tràgic moment.