Victoria Camps ens acaba de regalar una nova perla intel·lectual per afegir a un repertori assagístic extens i suggeridor. Es tracta de La sociedad de la desconfianza: Cómo recuperar la confianza en un mundo sin dimensión moral de la política y la vida cotidiana. Una vegada més, el títol mateix encerta de ple la diana i identifica un dels problemes principals que afligeixen la nostra convivència. La llista d’allò en què desconfiem no pot ser més bigarrada i és pràcticament infinita, ja que desconfiem fins i tot de nosaltres mateixos. «Davant de la urgència de prendre una decisió, demanem protocols que ens eximeixin de decidir i d’assumir responsabilitats.»
Per descomptat, no confiem en uns representants polítics que generen falsos problemes en comptes d’atallar aquells que realment ens preocupen, i esquitxen la vida quotidiana, lluny de les conteses electorals, amb uns eslògans que només insulten la nostra intel·ligència. Comencem a desconfiar d’una IA que respon a grans interessos comercials i el desenvolupament de la qual està en unes poques mans que tenen molt d’ànim de lucre, quan hauria de ser un servei estratègic de l’esfera pública.
Comparem els diagnòstics mèdics amb les cerques a internet i posem en dubte el dictamen professional per coses llegides a correcuita. Desconfiem dels educadors, als quals regategem que imposin una disciplina mínima en unes aules envaïdes per dispositius digitals. Rebem contínuament missatges que intenten entabanar-nos amb un estratagema o un altre, i això ens fa esborrar aquells que hauríem de tenir en compte. Què dir dels forans que són catalogats com a autèntics dimonis per l’extrema dreta? A les grans ciutats els veïns ja no són gent que ens pot ajudar, sinó un perill potencial que s’ha d’esquivar. La desconfiança campa pertot arreu i travessa tota la nostra experiència vital.
Hi ha dues distincions clàssiques que serveixen per enfilar el brillant discurs de Victoria Camps en aquesta nova obra. La distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva d’Isaïes Berlín n’és una. La llibertat negativa consistiria a quedar habilitat per fer tot el que no prohibeixin les lleis. Assumint això, es qüestiona què fer-ne de la llibertat positiva. Benjamin Constant aporta una distinció entre la llibertat pròpia dels antics i la dels moderns. Per als antics, la llibertat consistia a actuar amb la intenció del bé comú, ocupant-se dels assumptes públics, mentre que la dels moderns aspira més aviat a esquivar les nostres obligacions per incrementar el benefici propi, com si aquest no estigués vinculat inexorablement amb la prosperitat general.
