L’exposició «Contes possibles», de Jeff Wall, a la Virreina ens ofereix la possibilitat de continuar indagant sobre la capacitat que té la fotografia de produir, a partir de la realitat fotografiada, instants de revelacions que ens acosten al real imaginat. Els trenta-cinc tableaux fotogràfics que s’exposen a la Virreina fins al 13 d’octubre es poden contemplar com a exercicis de revelació, on cadascun mostra una sèrie de ficcions que s’eleven per sobre del real. Dues de les seves obres, The Flooded (Els inundats) –1998-2000, transparència sobre caixa de llum– i Morning Cleaning (Neteja matinal) –1999, Pavelló de Mies van der Rohe, transparència sobre caixa de llum– permeten endinsar-nos en la capacitat reveladora de les seves obres més enllà de les intencions i els propòsits de l’autor.

La fotografia Els inundats ens mostra un cementiri atrapat en una llum hivernal, freda i grisa, que deixa sense energia el verd dels xiprers. Veiem en primer pla una tomba oberta on es pot contemplar una lona blava i una pala enfonsada a la gespa verda amb la qual s’ha amuntegat la terra que abans cobria la tomba que ara està inundada, potser per l’aigua que ha deixat la pluja. Contemplem la tomba inundada en la qual s’endevinen les formes de petites estrelles de mar, trossos de petxina blanca, pedres i una mena de bulbs vermells. El fons de la bassa construïda per l’atzar és verdós, marí, salat. La proposta visual és concreta, estem contemplant un cementiri, i, alhora, evocadora, ja que la tomba inundada ens ofereix una visió romàntica del paisatge. L’exercici que ens proposa la fotografia és submergir-nos a l’aigua verda i transparent deixant de mirar el cementiri. La tomba inundada atrau, ens regala un moment de pau i repòs; un lloc on enfonsar-nos per formar part de les estrelles de mar que es revelen com a pistes per a assolir una saviesa perduda en el temps.

El so de l’aulos

En una societat cada vegada més resolta a amagar la mort, a convertir-la en un breu mal moment, a negar-li el seu valor de ritu, d’iniciació al comú que a tothom arriba, la proposta de Wall regenera el vincle entre la vida i la mort. Si posem una mica més d’atenció a la llum de la caixa de transparència fotogràfica, podem escoltar el so dels ocells o de l’instrument de l’aulos fet de fusta. La filòsofa Ana Carrasco-Conde, al seu assaig La mort en comú, ens diu que el so de l’aulos està associat a un ocell. Observa que en la literatura grega un ocell quedarà associat al so de l’aulos per la seva capacitat mimètica: el Jynx torquilla o colltort, que sempre va ser associat a la màgia i a l’encantament. L’obra de Wall ens revela en la seva composició, amb els tons cromàtics temperats per la llum freda i hivernal, la força d’encantament i atracció que ofereix una tomba on habiten criatures i formes marines. Ens ofereix un vincle amb la mort, l’oblit i l’espera que ens embolica en una calma que ens fa escoltar uns passos que no són a la fotografia.