Durant el règim franquista, el catolicisme era religió oficial d’Estat i la pràctica religiosa formava part de les pràctiques socioculturals del moment, és a dir, estava socialment integrada. El matrimoni canònic era l’únic reconegut, l’ensenyament religiós era obligatori i la simbologia catòlica impregnava l’espai públic i les formes institucionals del Règim. Des d’una perspectiva sociològica, aquest sistema constitueix una forma d’integració orgànica: el camp religiós i polític funcionaven de manera interdependent, i la religió legitimava el poder.
Per a l’Església, vinculada al bàndol vencedor, s’iniciava un període d’hegemonia social, visible en el protagonisme del clergat, que es va perllongar més de dues dècades. Aquesta etapa coincideix internacionalment amb els moments de màxima tensió de la guerra freda i, eclesialment, amb el pontificat de Pius XII, declarat anticomunista i defensor de restituir la presència i influència de l’Església en termes tant internacionals com socials.
A Espanya, l’Església va assumir una doble funció per reinstaurar els valors catòlics després de la Guerra Civil. Segons l’historiador Jaume Barrull, d’una banda, legitimava i controlava el nou ordre social, identificat amb el catolicisme; de l’altra, participava en la repressió dels responsables de persecucions contra persones, símbols i béns eclesiàstics. La Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 atribuïa als responsables eclesiàstics funcions informatives similars a les dels ajuntaments i la Falange. El Concordat de 1953 amb la Santa Seu consolidava aquesta simbiosi: exempcions fiscals, control de l’ensenyament religiós i influència directa en la regulació matrimonial.
Una societat en transició
Però als 70, aquesta hegemonia formal sostinguda des de 1939 coexisteix amb un procés de secularització social en marxa. Segons dades del CIS, més del 90 % de la població es declarava catòlica a finals dels anys 70. No obstant això, la pràctica regular (si l’entenem com l’assistència setmanal a actes religiosos) se situava entorn del 35-40 %, amb variacions territorials importants. En zones rurals, la pràctica era més elevada, mentre que a les àrees metropolitanes la pràctica religiosa ja era una altra cosa, especialment entre els joves i classes treballadores urbanes.
