L’any 1924 va aparèixer el Primer Manifest Surrealista, i només dos mesos després de la seva publicació un periodista asturià que vivia a Madrid, Fernando Vela, un dels millors articulistes de l’Edat de Plata, li dedicava un article extens: «Suprarrealismo», a Revista de Occidente, el paper que coordinava en col·laboració amb el seu mestre, José Ortega y Gasset.

En aquest treball, Vela ve a dir que la prosa dels manifestos dadaistes i avantguardistes li sembla el tipus d’obres més interessants de l’època, però que, per desgràcia, en el terreny de les realitzacions, la poesia dadaista o surrealista li semblaven poc més que bajanades. Vela sempre va escriure «Superrealismo» i no «Surrealismo», perquè li semblava que la paraula «Surrealisme» significava «Surrealisme del Sud»; i el més curiós és que no es tractava d’un autor apriorísticament antimodern, enemic de novetats, com el cinema o les novel·les de Ramón Gómez de la Serna, el cubisme, el teatre de Maeterlinck o les noves músiques. Un dels artistes que més cita sempre és Jean Cocteau, i sempre estava al dia de les novetats filosòfiques; per tant, com entendre que accepti i rebutgi l’avantguarda a la vegada?

La resposta l’hem d’anar a buscar en Eugeni d’Ors, company de generació. Cada cop que una obra abandona l’espontaneïtat, la improvisació, la naturalitat, la dispersió i la lliure inspiració natural o mítica, el Noucentisme l’abraça com un exemple de reordenament racional i intervenció antiromàntica i antivuitcentista. És per aquest motiu que tant D’Ors com Vela no només acceptessin el cubisme, sinó que el valoressin com una disciplina analítica i descompositiva, on les parts se separaven i reunien de nou en un exercici d’art cerebral. En aquest sentit, les crítiques de Fernando Vela serien l’exemple més paradigmàtic de fe noucentista dins l’àmbit de les lletres castellanes contemporànies.

Podem observar, per exemple, les notes filosòfiques que escrivia sobre el cinema: «No haya temor a un próximo salvajismo. La cultura camina algo hegelianamente por análisis y síntesis sucesivas. Dos cosas se dan originariamente juntas; con el tiempo, el intelecto logra trazar entre ambas una ranura, luego las separa, aleja y acaba oponiéndolas como antitéticas. Pero al fin se realiza la síntesis consciente, más sabrosa, en que cada elemento goza y se empapa del otro como la estofa en el baño de púrpura.» («Desde la ribera oscura. Para una estética del cine», Revista de Occidente, 1925).