El 2012 va sortir un documental amb el títol provocador i ben real en aquell moment de Conxita Badia no existeix. El firmava Eulàlia Domènech, besneta de la soprano, la qual volia trencar el silenci i la ignorància al voltant d’una de les figures que va enriquir l’extraordinari moment musical que es va viure a Catalunya abans de la Guerra Civil i que després va impartir el seu mestratge deixant la seva empremta en grans figures com Montserrat Caballé. Més de deu anys després d’aquell documental, es pot ben dir que la cantant existeix.

Ha hagut d’arribar el cinquantenari de la seva mort i la declaració per part de la Generalitat d’aquest 2025 com Any Conxita Badia per poder conèixer en profunditat una cantant que va tenir per mestres Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla, amb una veu que va inspirar tants compositors des de Frederic Mompou, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge, Joaquim Nin o Òscar Esplà fins als sud-americans Alberto Ginastera, Carlos Guastavino o Heitor Villa-Lobos.

Badia (1897-1975), volia ser pianista. Estudiava l’instrument a l’Acadèmia Granados de Barcelona fins a un bon dia en què el mestre la va sentir cantar i això va canviar la vida d’aquella joveneta de setze anys, tot i que no deixaria mai el piano. Granados va voler que cantés per a Casals el qual va quedar meravellat per aquella veu. Tres anys més tard, el 1916, al bell mig de la Primera Guerra Mundial, Granados va morir en el vaixell amb què tornava dels Estats Units, que va ser torpedinat per l’armada alemanya.

A partir d’aquell moment, la noia tindria el mestratge de Casals amb qui va establir una llarga i sòlida amistat. Les dues famílies estiuejaven a Sant Salvador i quan el violoncel·lista hi era, ella anava a casa seva on aprenia cançons de Schubert, Fauré, Strauss, Schumann o Massenet. Quan el mestre del Vendrell va fundar la seva orquestra el 1920 a Barcelona, Badia va ser sempre la soprano en totes les obres on hi havia veu.