No sé si la nostra societat musical era molt raveliana, però el fet és que Ludovic Morlot, el director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), ens hi està fent tornar. Més encara en aquest 2025 en què el passat 7 de març s’esqueia el 150è aniversari del naixement del compositor francès (1875-1937). Morlot, també francès, és especialista precisament en repertori del seu país i s’ha proposat enregistrar la música orquestral completa del compositor nascut a Ziburu, al País Basc francès, en sis CD fins al desembre de 2026. De moment, ell i l’OBC ja n’han publicat dos volums, el primer, l’any passat, i el segon fa poques setmanes coincidint amb l’efemèride del músic.
L’aniversari del naixement del compositor també ha passat per dues ciutats ben llunyanes, Lleida i Nova York, i per una figura de qui enguany també se celebra el 150è aniversari del seu naixement, la del pianista lleidatà Ricard Viñes. L’intèrpret, establert a París, impulsor de les avantguardes musicals, va estrenar gran part de la música de compositors com Claude Debussy, Erik Satie o Manuel de Falla i, naturalment, de Ravel, de qui va ser gran amic des que es van conèixer quan eren estudiants al conservatori, fins a finals dels anys 20 en què van aparèixer diferències, pel que sembla, insalvables, sobre la interpretació.
Gràcies a l’estudi dels diaris de Viñes fets per Màrius Bernadó i el Laboratori de Musicologia que dirigeix a la Universitat de Lleida, s’ha identificat com a partitura de Ravel la composició Semirami (1902). L’obra només s’havia interpretat quan la va presentar al Premi de Roma de composició que promovia el conservatori de París, però va fracassar. Ara l’ha interpretat l’Orquestra Filharmònica de Nova York el passat 13 de març dirigida per Gustavo Dudamel.
Poc simpàtic
De Ravel s’ha dit gairebé de tot, la qual cosa el converteix en un personatge poc simpàtic. Reservat, narcisista, sarcàstic, agut, geniüt, de gran intel·ligència, però desgraciat, són algunes de les definicions del compositor. Tanmateix, la seva música, meticulosa i perfeccionista, revela una humanitat que el caràcter que se li atribuïa no reflecteix. Hi ha un ampli consens a considerar-lo un esperit musical independent. De la mateixa manera que Claude Debussy refusava que l’etiquetessin com a impressionista, Ravel rebutjava aquesta qualificació. La seva obra, amb un catàleg poc extens (vuitanta-sis partitures originals i vint-i-cinc arranjaments de les seves obres), anava per uns camins avantguardistes difícils de situar en algun «isme». També va ser un gran orquestrador. La versió que va fer de Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgski, n’és un bon exemple.
Els seus progenitors van marcar molt la vida i l’art de Ravel. L’avi era un rellotger suís i el pare, Pierre Joseph Ravel, un inventor i enginyer que va venir a Espanya per treballar en un projecte ferroviari de Gustave Eiffel. A Aranjuez va conèixer Marie Delouart, originària del País Basc francès. Es van casar i així Maurice va néixer a la localitat de Ziburu, a pocs quilòmetres de la frontera compartint la mateixa badia amb Saint-Jean-de-Luz. Les dues viles són el centre des d’on cada any, a finals d’estiu, s’irradia per tota la zona el festival dedicat al compositor.
