Sovint compartim la fidel còpia d’un document històric amb cònsols llatinoamericans o acadèmics americanistes quan els rebem a Casa Amèrica Catalunya. És del 30 d’octubre de 1936, quatre mesos després de la insurrecció militar colpista que ha dut el país a la guerra civil. El document està signat per tots els cònsols llatinoamericans presents a Barcelona. Diu així: «El Instituto de Economía Americana, Casa de América es una asociación internacional que está bajo el patrocinio de las Cámaras Centrales de Comercio de los países hispanoamericanos […] Por consiguiente, hacemos constar que la Biblioteca y Archivo de este Instituto está bajo la protección de los cónsules de las Repúblicas Argentina, Bolivia, Colombia, Costa Rica, Cuba, Chile, Dominicana, Ecuador, El Salvador, Guatemala, Honduras, Mexico, Nicaragua, Panamá, Paraguay, Perú, Uruguay y Venezuela y por lo tanto deben ser respetados.».
Els camins pels quals es va protegir l’arxiu i biblioteca de la Casa de América, tot un referent de documentació transatlàntica a l’època, van ser uns altres. El document, però, té un pes poètic i sobretot el valor de prova en testimoniar el lloc que ocupava Barcelona i la seva Casa de América en l’ecosistema llatinoamericà. Dos anys després d’aquesta signatura seran les ambaixades les que es traslladaran de Madrid a Barcelona per tal de continuar la seva tasca internacional i consular. Acabada la guerra, la història de la Casa de América es marfondrà per començar a ser una altra de ben diferent.
Els països llatinoamericans refaran les relacions diplomàtiques amb el nou règim dictatorial del general Francisco Franco a excepció de Mèxic, que seguirà reconeixent com a únic govern legítim d’Espanya el de la Segona República a l’exili fins al 1977. El rellotge del consolat mexicà de Barcelona, llavors situat a la rambla de Catalunya, quedarà aturat a les dues de la tarda d’un dia de principis del 39. I encara avui viu marcant aquesta hora exacta en una de les sales de l’edifici modernista construït per Puig i Cadafalch que ara ocupa. Gràcies a aquesta fidelitat política i diplomàtica amb la Segona República, quan el president Tarradellas (elegit president de la Generalitat el 7 d’agost de 1954 a l’Ambaixada de la República Espanyola de la capital mexicana) torna de l’exili i crida des de la plaça de Sant Jaume la seva mítica frase, ho farà des d’una institucionalitat que ve per mà republicana. Una excepció i cas prou únic en el transitar democràtic del país.
Una estratègia de futur
Però tirem enrere en el fil cronològic. La Casa de América neix el 1911, fruit d’una intuïtiva unió d’altres institucions ja presents a la ciutat comtal: Club Americano, Centro Jurídico Iberoamericano, Sociedad Libre de Estudios Americanistas. La idea trencadora a les primeries del segle XX és contemplar la cultura com una eina de reconeixement que pot enfortir els llaços comercials amb el continent americà. Quelcom sabut avui dia, però del tot innovador en aquell 1911 on estem situats. La decisió d’incloure la cultura en els seus propòsits i una visió de relació horitzontal amb el continent doten aquesta Casa de América (única institució espanyola inscrita a la Unió Internacional d’Associacions de Brussel·les) de tota una estratègia de futur. La inauguració de la seva seu al passatge Méndez Vigo és portada a La Vanguardia. La crònica explica que la música de foxtrot s’allarga fins ben entrada la matinada.
