Entre la caiguda del dictador Miguel Primo de Rivera i l’esclat de la Guerra Civil espanyola, Joaquín Maurín, líder del Bloc Obrer i Camperol i després del Partit Obrer d’Unificació Marxista, va escriure tres llibres fonamentals: Los hombres de la dictadura (1930), La revolución española (1932) i La segunda revolución (1935). Maurín va escriure ficció autobiogràfica, ja a l’exili, fonamentalment el seu llibre manuscrit La juventud de Luis Algol, que es conserva a Filadèlfia.
No va ser l’únic líder revolucionari que va escriure novel·la: Salvador Seguí ho va fer també, i Ángel Pestaña, amb més profusió i dedicació (a més, Pestaña escrivia també teatre); el socialista radicalitzat Luis Araquistáin omplia freqüentment els quioscos de novel·les populars, i també es va atrevir amb la novel·la d’aventures. Quant a Andreu Nin, era un excel·lent crític de narrativa russa, i coneixia molt bé les avantguardes soviètiques. Tant Nin com Maurín eren lectors voraços de Baroja i Valle-Inclán, i aquesta última dada és important per a valorar la prosa política de Maurín, perquè dominava a la perfecció els recursos de la ironia i el sarcasme.
A més, l’any 1979, l’editorial Júcar va publicar Cómo se salvó Joaquín Maurín, on la seva vídua, Jeanne, explicava com havia reconstruït les memòries de Maurín amb l’ajuda de Luis Portela. Aquest volum venia acompanyat d’un epistolari i d’un conjunt de testimonis que ampliaven enormement la informació sobre els penosos anys centrals de la seva vida. Però era en una novel·la on l’autor demostrava més clarament les seves habilitats narratives: En las prisiones de Franco (Costa-Amic, Ciutat de Mèxic), narració concentracionària que posa els pèls de punta, i que va ser publicada amb un pròleg generós del polígraf colombià Germán Arciniegas el maig de 1974; era, per tant, una obra autobiogràfica pòstuma, ja que Maurín havia mort el novembre de 1973.
A un joveníssim Santiago Carrillo, que encara militava a les Joventuts del PSOE, Maurín li va dedicar paraules molt dures durant la República: «La conclusión formulada por Carrillo demuestra que todavía los camaradas socialistas no han comprendido la cuestión nacional. Dar como consigna una Confederación republicana de nacionalidades ibéricas es evidenciar que, en efecto, la Revolución ha de mantenerse dentro del marco simplemente burgués, republicano. La liberación nacional, como la de la tierra, sólo puede darla la clase trabajadora. No hay, pues, perspectiva alguna de Confederación republicana, sino de Unión Ibérica de Repúblicas Socialistas, que es el polo opuesto» (Polémica Maurín-Carrillo. Problemas de la unificación, Juan de Olañeta, Editor, 1978).
Carrillo apostava en aquell moment per la bolxevització del PSOE, i Maurín per la destrucció de l’Estat monàrquic i la seva substitució per un Estat socialista, és a dir, pel canvi dràstic cap a una Unió com la soviètica però comandada pels sindicats obrers.
