José Gaos, figura central del pensament hispànic del segle XX, filòsof exiliat a Mèxic a partir de 1938, es va formar des de 1921 a la Universitat Central de Madrid comptant amb el suport dels grans mestres de l’Escola de Madrid: Manuel García Morente, Xabier Zubiri i José Ortega y Gasset. Fins a l’arribada de Julián Marías durant la Segona República, Gaos era el deixeble predilecte d’Ortega i, tot i que es van separar políticament abans de 1939 (Gaos era més socialista que el seu mestre i pensava que l’experiència republicana hauria hagut de merèixer-li més paciència), sempre es va reivindicar com un orteguià de soca-rel.
També a Mèxic, on José Gaos va seguir el precedent que el va acollir i impulsar a la universitat d’origen, va maldar per a convertir-se en el centre intel·lectual de diverses generacions de pensadors mexicans que el van reivindicar com a mestre o referent, concretament tres grupuscles que van consolidar un llegat humà tripartit: per una part, Gaos va inspirar el grup dels Hiperiones, que escrivien per a la consolidació d’una filosofia essencialment mexicana (Leopoldo Zea, Luis Villoro i Emilio Uranga); i després hi havia els autoproclamats «hegelianos» (Fernando Salmerón, Alejandro Rossi, Ramón Xirau i Alfonso Rangel Guerra); en tercer lloc, Gaos, nou Morente transterrat, va ser estimat i reivindicat per un selecte grup d’historiadors molt prestigiós on van figurar Álvaro Matute, Elsa Cecilia Frost, Andrés Lira, Edmundo O’Gorman i la filòsofa del llenguatge Vera Yamuni.
Gaos era, a la vegada, metòdic i líric. Mentre anava publicant una història ordenada i lineal de la filosofia occidental, era capaç d’escriure prodigis literaris com el seu llibre central Confesiones profesionales (1958), recuperades per Renacimiento l’any 2018, amb un pròleg de l’especialista José Luis Abellán. Confesiones profesionales no és només un llibre autobiogràfic únic en el seu gènere, sinó que també és una de les exposicions més amenes i clares d’un sistema de pensament que, curiosament, no sé si algú se n’haurà adonat, va arribar a unes conclusions eclecticistes i dialogístiques molt semblants a algunes de les que trobàvem a l’últim gran tractat filosòfic d’Eugenio d’Ors, El secreto de la filosofía (1947).
