Abril de 1994 a Sarajevo. La família Softic són una parella de professionals ben situats, com a mínim abans de la guerra, ella ginecòloga i ell informàtic. Han estat membres de la Lliga dels comunistes iugoslaus, però en aquests moments ja s’adonen que el que havia estat el seu país està desapareixent. El passat, el seu món d’ahir, desapareix. Com que parlen francès, s’han avingut a hostatjar un funcionari enviat per l’Ajuntament de Barcelona, en el marc d’una missió de Nacions Unides, per ajudar la ciutat brutalment assetjada i bombardejada en què s’ha convertit Sarajevo des de dos anys abans. Aquest funcionari s’hi estarà tres dies, al domicili dels Softic, i plegats viuen l’estranya quotidianitat d’una ciutat en guerra.
A les converses, els Softic parlen sovint d’un general. «El general ha dit això o ha dit allò». El funcionari barceloní pregunta al senyor Softic perquè un enginyer informàtic es posa americana i corbata cada dia per anar a una oficina on no hi ha electricitat. «Diu el general que hem de fer vida normal, en tot el que sigui possible, i això també vol dir anar ben vestits». Fa trenta anys, el novembre de 1995, es concretaven a Dayton (Ohio) els acords que posaven fi a la guerra de Bòsnia després de tres setmanes de converses i més de tres anys de conflicte armat. S’havia assolit un cert equilibri de forces i un alto el foc quan els EUA, sota l’impuls del president Bill Clinton, van aconseguir seure a la taula de negociacions serbis, croats i bosnians. Els acords serien ratificats i firmats a París el 14 de desembre. També aquell mateix any 1995 Barcelona posava en marxa el Districte 11è de la ciutat a Sarajevo i es llençava a fons en l’ajuda per a la reconstrucció.
Sigui el que sigui, el general recomana que tothom mantingui al màxim la normalitat quotidiana, i això inclou també poder anar a activitats culturals, projeccions de cinema als soterranis, anar a la feina i recollir llenya o aigua a la tornada. En Manel Vila, que és el nom del funcionari que ha vingut de Barcelona, aviat copsa que el «general» té una ascendència, una especial autoritat moral entre els ciutadans. En Manel és objector de consciència i no ha fet el servei militar, per això li resulta atractiu un militar que organitza la vida civil amb criteri i demana poder-lo conèixer personalment. Així és com Barcelona es troba amb el general Jovan Divjak, per primera vegada.
Quan a principis dels noranta, poc després de la caiguda del mur de Berlín, l’antiga Iugoslàvia va col·lapsar i van començar els conflictes armats entre les diverses repúbliques federades, cadascun més sanguinari que l’anterior, el general Divjak estava destinat a Sarajevo. Contra el que la lògica podria preveure, va entendre que el setge a Sarajevo era una agressió injustificada, va refusar continuar a l’exèrcit serbi, on tenia una sòlida carrera professional, i es va lliurar a l’organització de la defensa de la ciutat i a comandar una quasi inexistent armada bosniana, el que seria l’Armija.
