És el sistema judicial dels Estats Units un contrapès a una presidència de Trump amb pocs miraments amb la legalitat i la constitucionalitat? Alguns observadors ho han pronosticat, confiant en les previsions de la Constitució de 1787. Però una anàlisi més realista del sistema polític dels Estats Units i de la seva evolució genera dubtes sobre l’efectivitat d’aquest possible contrapès perquè política i justícia sempre han mantingut una connexió ambigua.

La Constitució de 1787 havia dedicat al poder judicial el seu article III. La Judiciary Act de 1789 l’organitzà amb més detall. Finalment, una sentència del Tribunal Suprem de 1803 –en la causa Marbury vs. Madison– ratificà l’autoritat d’aquest tribunal per invalidar decisions polítiques contràries a la Constitució, consolidant-lo com un tercer poder de la Federació, juntament amb el Congrés i la Presidència. El detall d’aquest episodi revelava ja la relació entre política i judicatura.

Una demanda interposada per Marbury, un jutge designat, impugnà la decisió de James Madison, secretari d’Estat del nou president Jefferson, tots dos del partit Demòcrata. La qüestió arribà al Suprem, presidit per John Marshall. El mateix Marshall –com a secretari d’Estat anterior– també havia intervingut en la tramitació accidentada de la resolució impugnada. L’assumpte enfrontava ara Marshall, des del Suprem, amb Jefferson, des de la Presidència. Ho havien fet abans a Virgínia com a líders respectius dels dos grans partits: Federalistes i Demòcrates. El litigi no era només un problema de correcció jurídica.

En el sistema federal, els jutges – actualment, gairebé un miler– són nomenats pel president, prèvia audiència i recomanació del Senat, i són nomenaments vitalicis.

La sentència –redactada per Marshall– és considerada un exemple de pragmatisme polític i un fonament doctrinal del control judicial de l’acció legislativa i de govern. La destresa de Marshall per gestionar hàbilment aquella situació complicada derivava de la seva experiència legal, però també de la seva capacitat de maniobra política, fins i tot trepitjant un terreny poc compatible amb la reputació gairebé sacerdotal, adquirida posteriorment pel Tribunal. La seqüència dels fets i la correspondència entre els protagonistes permeten sospitar l’existència d’una conxorxa processal ordida pel mateix president Marshall amb la complicitat del seu germà James –jutge també designat i testimoni poc fiable en la causa– i de l’advocat del demandant, amic dels germans Marshall. Una intervenció gens adient amb la imparcialitat exemplar d’un jutge ideal. Aquesta causa cèlebre ressalta la proximitat entre política i acció judicial. I és explicable que sigui així: un sistema judicial és sempre una eina de poder en un règim polític que ha de gestionar conflictes entre projectes i interessos, als Estats Units i arreu.