Si fos un jugador de billar, el que intenta fer el primer ministre Keir Starmer és una doble carambola, que no és impossible, però sí d’execució molt difícil i que requereix una dosi considerable de bona fortuna. Pel que fa a la política exterior, triangular perquè el Regne Unit obtingui un tracte comercial de favor per part de Washington (és a dir, una exempció de les tarifes que Trump imposa a tothom) i, alhora, una millora dels termes del Brexit a canvi de l’aportació britànica a la defensa comuna europea (és l’única potència nuclear juntament amb França). A escala interna, que l’economia creixi, la inflació no pugi i els ciutadans percebin una millora del nivell de vida, malgrat els núvols negres que hi ha l’horitzó.

Per això, el titular de Downing Street aplica unes polítiques que no són ni d’esquerra, ni de dreta, ni de centre, sinó tot el contrari, una mica d’aquí i una mica d’allà, i que de moment només aconsegueixen irritar tothom. Polítics i mitjans conservadors li retreuen una pujada d’impostos de l’ordre de cinquanta mil milions d’euros a les empreses, que els col·legis privats exclusius hagin de pagar l’IVA, la reforma de les lleis laborals en benefici dels treballadors, la pujada del salari mínim o la nacionalització dels trens.

L’ala progressista del Labour l’acusa alhora d’haver reduït les ajudes als discapacitats i als pensionistes, renunciat a bona part dels objectius mediambientals (ha donat el vistiplau a l’ampliació de l’aeroport de Heathrow i a l’extracció de petroli del Mar del Nord) i retallat l’ajuda exterior per finançar més despeses en defensa.

Starmer no és un polític professional tradicional, i ell mateix reconeix que no té instint (es guia a ulls clucs pel que li recomana el seu cap de Gabinet, Morgan McSweeney). És un advocat, ex-fiscal general del Regne, acostumat a defensar els dos costats d’un argument, i a ser pragmàtic amb la condició de guanyar.