Centrem la nostra mirada en el marc o el suport que conté l’obra d’art; en la il·luminació que hi incideix i delimita l’espai de la sala d’exposicions; en la col·locació de l’obra a les parets i en la relació amb la resta de les obres que s’hi exposen al costat. Parem atenció a la grafia de la cartel·la si n’hi ha o en el disseny del full de sala, en el catàleg de l’exposició i en els cartells de promoció. Fixem-nos en la qualitat dels materials escollits i la capacitat de l’obra per interpel·lar i de l’espectador per convertir-se en difusor de la seva importància.

Quan tots aquests aspectes contribueixen a definir l’abast artístic d’una obra d’art i aconsegueixen quotes màximes de qualitat –la perfecció–; quan tots els detalls d’execució i de plasmació, tant de l’obra com dels materials triats, s’articulen de manera coherent, l’obra exposada adquireix la condició de contemporània. En canvi, quan no aconsegueixen el nivell de perfecció que exigeix el contemporani queden fora, no per la qualitat de la proposta artística, de la seva forma o del seu contingut, sinó perquè el resultat global es troba allunyat de la sensibilitat contemporània, definida per l’impecable acabat de l’obra i de tot allò que l’envolta, i amplia el seu significat a través dels processos de reproductibilitat.

La condició contemporània, per tant, no descansa en un estil ni en un temps històric sinó en una condició de realització perfecta. Una obra només és contemporània si la seva execució total és coherent en tots els nivells de la seva aparició pública. Si algun d’aquests nivells falla (realització, resultat, exposició, comunicació o reproductibilitat), l’obra pot ser interessant, crítica, poètica o sublim, però no és contemporània. En canvi, una obra precària, pobra o imperfecta pot ser contemporània si la precarietat està perfectament produïda. Sense aquest rang de perfecció a la producció, l’obra no entra en el present. I no es tracta de criteris estètics, sinó d’una condició històrica d’existència de l’obra contemporània.