El príncep Nekhliúdov té dinou anys, ha acabat el tercer curs a la universitat, i torna al poble per passar-hi tot sol les vacances d’estiu. Enmig «d’aquesta natura calmosa i poètica del camp», un dia de bon matí surt a voltar pel bosc, «patint l’excés d’un sentiment que no trobava la manera d’expressar». La imaginació de seguida li presenta una dona voluptuosa, però un altre sentiment més elevat no triga a descartar-li el somieig; llavors s’enlaira cap a l’esfera de l’abstracció i descobreix el que semblen ser les lleis de l’existència, tot i que immediatament el mateix sentiment li diu que no és això el que busca.
Avorrit, s’ajeu de panxa enlaire sota un arbre, mira els núvols que corren damunt seu pel cel profund i infinit i, de sobte, sense saber com, «la idea que l’amor i el bé són la veritat i la felicitat, i que són l’única veritat i l’única felicitat que pot haver-hi al món», li omple l’ànima sencera: alliberarà els seus camperols de la pobresa, els donarà benestar, els transmetrà educació, els corregirà els vicis fruit de la ignorància i la superstició, els desenvoluparà la moralitat i farà que estimin el bé; actuarà, en fi, «sobre aquesta classe de gent senzilla, receptiva, incorrupta» i es delectarà amb el seu agraïment. Ha nascut un càndid que es desplomarà fins al fons de la infelicitat.
Escrit en un moment en què els intel·lectuals russos debatien al voltant de les condicions de vida dels pagesos esclavitzats pels seus propietaris –els terratinents els hipotecaven, se’ls venien, els separaven de la família, se’ls jugaven a les cartes, els allistaven a l’exèrcit, els assotaven perquè sí–, Lev Tolstoi (1828- 1910) va publicar Un matí del terratinent el 1856, cinc anys abans de l’emancipació dels serfs.
Amb una honestedat aterridora i lacerant –diem Tolstoi i pensem en la compassió, però la seva rectitud espiritual li podia tenyir la mirada de tanta crueltat com a Dostoievski–, Un matí del terratinent no està dissenyat per meditar sobre els ritmes de vida en sintonia amb la naturalesa –no hi trobem enlloc cap celebració idíl·lica dels costums rurals–, sinó per posar a prova unes idees davant d’uns fets concrets, per centrar-se en la recerca de l’exercici de la veritat i la relació existent entre la teoria i la pràctica, com un conte filosòfic a la manera de Voltaire, i el resultat és desolador: Nekhliúdov constata que la seva tia no s’equivocava gens quan li va dir que «és més fàcil aconseguir la felicitat pròpia que la dels altres».
