Si en el nostre món desmemoriat ja és un fet força extraordinari que es publiquin obres literàries d’autores caigudes en l’oblit tot i haver estat pioneres de fenòmens socials transcendentals, més que extraordinari, de fet insòlit i digne d’aplaudiment, és que es puguin escoltar les seves partitures. Parlem de Carme Karr (Barcelona, 1865-1943), periodista, escriptora, compositora i feminista militant molt activa que el 1917 reclamava el sufragi universal per a les dones.
En poc temps s’han publicat dos volums de relats de l’autora, Volves (Medusa), en una edició revisada per Marc Cortès i prologada per Josep Lluís Martín i Berbois, i Clixés (Barcino), editada per Lluïsa Julià que també en firma la introducció i l’epíleg. Pel que fa a la música, la jove soprano Alba Valdivieso ha incorporat algunes cançons de Karr, juntament amb les d’una altra compositora contemporània seva com va ser Narcisa Freixas, al seu recital a Ciutat de Clàssica, dins del Festival Barcelona Obertura, fa pocs dies.
Filla d’un enginyer francès instal·lat a Barcelona i d’una italiana, Carme Karr Alfonsetti va perdre la mare quan encara no tenia un any. La seva infància va transcórrer entre París, Perpinyà i Barcelona. L’escriptura i la música li venien de família. Era neboda de l’autor francès Alphonse Karr, molt llegit a l’època, i neta del pianista, compositor i director Henri Karr. L’avi, d’origen bavarès, era el director musical de la cèlebre casa parisenca Erard, marca d’un dels primers fabricants de pianos d’Europa quan s’estava desenvolupant la tècnica i la mecànica d’aquest instrument. Per la banda d’aquest avi músic també hi havia més d’un mestre de capella alemany.
Amb aquesta ascendència cosmopolita es va integrar plenament a la vida cultural catalana on començà el seu recorregut periodístic col·laborant en diverses publicacions capdavanteres a l’època com L’Avenç o Joventut. Va ser la primera dona a impartir una conferència a l’Ateneu Barcelonès en què reclamava una nova educació per a les noies. Però el que aquí ens interessa és la faceta de música.
La seva formació musical no va ser acadèmica, però va beure dels antecedents familiars i també de l’educació pianística al col·legi religiós de Perpinyà on va estudiar i on, d’acord amb l’ensenyament a França, es considerava que les senyoretes havien de saber tocar l’instrument. Més endavant es va moure en uns cercles socials i culturals on eren ben presents les figures de Felip Pedrell, Enric Granados i Joaquim Pena, un dels introductors del wagnerisme a Catalunya.
