És un recurs fàcil repetir la cèlebre frase de Harry Lime a El tercer home que deia que en cinc-cents anys de pau Suïssa només havia inventat el rellotge de cucut. Només és una boutade (Josep Pla en diria una collonada), però el cert, és que d’aquell país petit en desconeixem moltes coses, entre les quals, algunes relacionades amb el fet musical, tant pel que fa a la seva creació i interpretació, com també a la tecnologia per difondre’l.

L’Orquestra de la Suisse Romande i el seu fundador i director Ernest Ansermet, han estat l’aparador de la música clàssica del país alpí, de la mateixa manera que per al jazz ho ha estat el Festival de Montreux. Tanmateix, la Suïssa musical és molt més que això. El país alpí va donar una generació de compositors fonamentals a la primera meitat del segle XX, activa fins pocs anys després de la Segona Guerra Mundial.

La formaven Ernest Bloch, Arthur Honegger, Othmar Schoeck i Frank Martin, nascuts entre 1880 i 1892, i morts a finals dels anys cinquanta amb l’excepció del darrer que va viure fins al 1974. Aquests compositors no van crear una escola o un moviment nacional, van seguir camins molt diferents, però si en alguna cosa coincidien era en la superació del wagnerisme que encara exercia una enorme influència.

Bloch va fer gairebé tota la seva carrera als Estats Units. Honegger, de pares suïssos, va néixer a França. Tot i que la seva cara ha il·lustrat els bitllets de vint francs suïssos, se’l considera un músic francès. Schoeck, que va viure gairebé sempre al seu país, se l’associa amb la cultura musical netament alemanya. El més suís de tots, encara que visqués una bona part de la seva vida als Països Baixos, és Martin, un compositor gairebé desconegut entre nosaltres, cosa que diu molt poc del nostre sistema de difusió i programació musical.