L’oratòria ha estat una de les arts amb més continuïtat en l’espai públic. Des dels orígens dels temps, quan s’atorgava a la paraula capacitat performativa, fins als clàssics antics i moderns, hi ha grans discursos que han configurat el nostre imaginari retòric, que han decantat cruïlles històriques i que han verbalitzat grans idees i malèfiques intencions. Certament, les formes s’han hagut d’adaptar als nous mitjans, a l’escurçament de la nostra capacitat d’atenció i a la simplificació dels referents compartits; però, les paraules encara importen.
Els Estats Units és uns dels països on la retòrica política ha mantingut una important rellevància. D’aquelles terres provenen expressions tan potents com l’«I have a dream» de Martin Luther King o la fascinació pels grans guionistes que, des de sèries i televisions, han educat el nostre gust per allò ben dit: des de la inspiradora The West Wing (1999-2006) a la fosca House of Cards (2013-2018) o la plausible The Diplomat (2023-...). En aquesta darrera, es deixen anar perles com aquesta: «No one with the temperament to win a campaign should be in charge of anything. It’s the most obvious rule in the world. No one who likes power should ever have it».
Aquesta cura per l’expressió oral pren especial relleu en el cas dels presidents, en una tradició que arrenca amb el discurs de Gettysburg (1863) d’Abraham Lincoln, però que es reforça en època contemporània. Així, el periodista Robert Schlesinger (Nova York, 1972) va publicar fa uns anys una crònica de les polítiques i actuacions liderades des de la Casa Blanca a partir dels negres responsables de les al·locucions presidencials.
White House Ghosts: Presidents and Their Speechwriters (Simon&Schuster, 2008) cobreix el període que va de Franklin D. Roosevelt i el seu «l’única cosa que hem de témer és la por mateixa» fins a George W. Bush i les seves declaracions post 11-S. Evidentment, aquest arc cobreix figures tan rellevants com les de John F. Kennedy, Richard Nixon, Ronald Reagan o Bill Clinton. Sobre el primer s’hi pot esplaiar amb un coneixement directe, ja que el seu pare, l’historiador Arthur Schlesinger, formava part del Camelot presidencial i va ser una de les plomes rere frases icòniques com «no pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres, pregunteu què podeu fer vosaltres pel vostre país».
