Per a l’Amadou, l’única olor que existia era la del peix i la sal. Va néixer en un casot modest a la costa del Senegal, a la localitat de Saint Louis, al nord de Dakar, molt a prop de la frontera amb Mauritània. Els records de la seva infància són una successió de dies assolellats, jugant entre xarxes de pesca i sorra. Va ser així com va conèixer el seu millor amic, el Demba.

L’Amadou i el Demba, com els seus pares i els seus avis, es van dedicar a l’activitat que donava per viure, amb certa dignitat, a milers de senegalesos: la pesca. Amb l’esforç i l’estalvi, van ser capaços de comprar una embarcació lleugera, ben motoritzada, capaç de navegar fins més enllà de deu milles de la costa per tirar la xarxa. Una piragua de fusta amb decoracions acolorides, repleta de fórmules de benedicció per protegir-se gargotejades en el seu llenguatge, el wòlof, i que repassen, fins i tot, més sovint que les esquerdes perforades pel mar al buc.

La que va ser font de vida i riquesa per a tots els seus avantpassats s’ha convertit ara en un negoci ruïnós. Cada vegada que surten al mar i tornen amb les xarxes buides, l’Amadou i el Demba es lamenten, juntament amb molts altres joves, de la misèria a la qual estan abocats. Fins que una nit, quan la resta dels seus amics ja havien marxat amb la recança de la derrota instal·lada a la mirada, l’Amadou li va proposar al Demba de fer un gir a les seves vides: convertir-se en facilitadors, aquells personatges que venen un bitllet cap a l’esperança, cap a les costes de les Canàries. El seu vaixell és dels millors i ells estan acostumats a endinsar-se al mar per veure de prop els culpables de la seva ruïna: els megavaixells factoria d’empreses xineses i europees, embarcacions amb una capacitat de captura inimaginable per a qualsevol de les embarcacions artesanals, en les quals treballen més de dos-cents mil pescadors com ells.