La improvisació amb la qual Donald Trump va començar la guerra contra l’Iran el passat 28 de febrer i la precipitació amb què ha decidit posar-hi fi després de quatre mesos de l’inici dels bombardejos han ratificat que no és l’ideòleg del nou ordre que substituirà el del 1945. Tampoc, paradoxalment, el líder pragmàtic que promet per al seu país progressos mai vistos mitjançant una combinació impredictible d’amenaces apocalíptiques i claudicacions grotesques. Per vergonya i alarma del món sencer, començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’Aliança Atlàntica, Mark Rutte, la mena de dirigent que Trump ha demostrat ser no encaixa en cap d’aquestes dues categories, perquè el seu discurs i la seva acció política es corresponen, simplement, amb les d’un insensat amb més vanitat que aptituds per la responsabilitat que ostenta.
Com i per què un home sense moral ni formació va poder arribar a la presidència dels Estats Units és un fet que desqualifica la literatura insubstancial que des dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, el setembre del 2001, no ha deixat de profetitzar l’adveniment d’una era inèdita en la història, marcada pel coneixement i les noves tecnologies. On s’ha generalitzat l’ús de les noves tecnologies, què se n’ha fet en realitat del coneixement?
Les raons per les quals des d’antic el món s’ha precipitat una vegada i una altra a la violència són innombrables, i abastarien des del rapte d’Elena fins a l’assassinat de l’Arxiduc a Sarajevo o la invasió alemanya de Polònia, entre tantes i tantes altres. El que sí que es podria explicar, per contra, són les raons que no s’han tingut en compte i han propiciat que el seu potencial per galvanitzar la passió bèl·lica romangui sempre intacte, com un corrent subterrani que fluís paral·lelament als esdeveniments del corrent principal.
No diu gaire a favor dels defensors del pensament democràtic que fos Carl Schmitt, un filòsof del dret oportunista i sense escrúpols, tot i que amb una erudició i un talent excepcionals, qui recordés que acceptar el principi de la guerra justa converteix l’enemic en criminal, legitimant així qualsevol mitjà que es pugui emprar per combatre’l. És aquest principi, el principi de la guerra justa, el que, reformulat com a guerra contra el terrorisme, s’ha estat proclamant als Estats Units des dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, fins a donar pas a una degradació de les institucions que per dues vegades ha portat un personatge com Donald Trump fins a la Casa Blanca.
