De Washington a Moscou
Llúcia Oliva (Barcelona, 1953). Va ser la primera corresponsal de TV3 als EUA, el 1984. Com a corresponsal de TVE a Moscou, entre 1990 i 1992, va cobrir informativament la desaparició de l’URSS. Té una llarga trajectòria en periodisme internacional per a televisió i sempre ha intentat que la memòria històrica fos un dels eixos dels seus projectes. És de les persones que més ha investigat sobre les circumstàncies que van envoltar la desaparició de Manuel Irurita, bisbe de Barcelona de 1930 a 1936, el final del qual encara no es coneix del cert. Des d’un altre punt de vista històric, va dirigir el documental Santuaris de l’antifranquisme (2016), que recull testimonis de monges i capellans catalans que van participar en la lluita contra la dictadura franquista, documental que va tenir un ampli recorregut. Més recentment, ha dirigit I la lluita continua, sobre els obrers de la construcció que van lluitar pels drets sindicals i les llibertats de Catalunya durant el franquisme. Ara acaba de publicar el llibre La revolució amb veu de dona (L’Avenç), que recull l’experiència de dones que van viure en el seu entorn familiar la persecució liderada per les patrulles de control de la CNT-FAI a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil.
Han passat 90 anys des de 1936, i encara hi ha ferides obertes. El deure històric de recuperar la memòria dels perdedors de la Guerra Civil potser ha contribuït a no fer visibles altres tragèdies humanes enquadrades en la «categoria» dels guanyadors. En el seu llibre, vostè ha rescatat de l’oblit un conjunt de dietaris i memòries de dones que relaten l’experiència que van viure durant les persecucions liderades per les patrulles de control de la FAI. Què l’ha decidit a posar el focus en aquestes veus?
Sempre m’ha interessat recollir la memòria oral de fets històrics per poder explicar-los. D’alguna manera va començar perquè, quan era corresponsal de TVE, encara a l’antiga URSS, vaig contactar amb els anomenats nens de la guerra, aquells que Stalin, en guanyar Franco, no havia deixat tornar a Espanya. Vaig pensar que era una veu molt valuosa i una oportunitat única per explicar-ho. Vaig conèixer aviadors de la República que havien lluitat a la Guerra Mundial, alguns havien estat a la batalla de Stalingrad. T’explicaven aquesta batalla des del punt de vista d’un combatent. I amb tot això anava fent informacions, ara un documental, ara una notícia... Però aquest llibre La revolució amb veu de dona va venir a mi, perquè la meva tieta, Mercè Oliva, abans de morir em va donar el dietari que va escriure mentre va durar la guerra, que la va viure a Vic i a Barcelona entre els seus 14 i 17 anys. Va ser molt emocionant llegir-lo. I em vaig adonar que s’havia d’explicar.
