Les polítiques migratòries de la Unió Europea, i dels seus Estats membres, continuen reproduint un patró que s’ha demostrat insuficient i, sovint, contraproduent: la seva dependència quasi exclusiva del control de fronteres. Aquesta focalització, que prioritza la seguretat i la gestió de la irregularitat migratòria per sobre de qualsevol altra consideració, no ha canviat les dinàmiques creixents de les entrades irregulars per via marítima en els darrers vint anys, tot i que sí que ha aconseguit incrementar els riscos dels viatges marítims, i també els beneficis d’alguns pocs a costa de molts.

De fet, a més de ser una línia d’actuació ineficaç, aquesta obsessió pel control de fronteres reflecteix una manca d’ambició política que ha conduït a una sèrie d’errades reiterades en la manera com es gestionen les migracions. Aquest problema, profundament arrelat en la narrativa política de la UE, s’ha vist accentuat en els darrers anys, en part com a resposta a les crisis migratòries i les pressions internes dels Estats membres.

Una de les grans mancances de la UE és la falta d’un enfocament equilibrat sobre les migracions. Els debats necessaris sobre com gestionar de manera adequada la mobilitat i oferir vies regulars i segures estan absents del debat públic. En canvi, la narrativa dominant se centra en la irregularitat i el control de fronteres, sense abordar les causes subjacents que motiven aquesta migració forçada, ni buscar i oferir solucions legals i efectives per a les persones que busquen una vida millor a Europa.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.