La immigració és una preocupació creixent de la ciutadania occidental i, de fet, a Espanya seria ja la principal segons el baròmetre de setembre del CIS. Com és prou sabut, l’extrema dreta arreu ha exorcitzat l’immigrant com una font dels problemes nacionals. Però el seu discurs no ha estat estàtic, com aparentment sembla. En realitat, ha conegut una evolució en el decurs del temps per adaptar-se a contextos canviants.

Així, les cosmovisions racistes vigents encara després de la Segona Guerra Mundial els anys 60 donaren pas a la centralitat de la diferència cultural. I, els anys 80, fou quan cristal·litzà plenament la figura de l’«immigrant-invasor», que conegué un nou tomb a inicis d’aquest segle en focalitzar-se en el musulmà com a gran amenaça. Aquesta successió de canvis li ha permès sintonitzar amb un electorat ampli fins al present, com exposem a continuació.

 

Del racisme a la diferència cultural

La ultradreta europea que emergí a partir de 1945 estava marcada encara per una cosmovisió racialista. Ho il·lustraren diferents ens, com el Nou Ordre Europeu (NOE), constituït el 1951, el Manifest Social Racista del qual va afirmar que Europa configurava una única comunitat racial. Igualment, el 1958 es creà la Northern League per l’antropòleg britànic Roger Pearson i pretenia «desenvolupar els interessos, l’amistat i la solidaritat entre totes les nacions germàniques». Ja el 1962 es fundà la World Union of National-Socialists (WUNS), que volgué articular el neonazisme transnacional i va pivotar en l’American Nazy Party estatunidenc.

Aquestes visions decandiren els anys 60, al mateix temps que en el si de l’extrema dreta afloraren aproximacions al món àrab-islàmic innovadores en relació amb altres de preexistents i articulades entorn d’antics nazis instal·lats en països àrabs. Així, destacà l’experiència que protagonitzà un excol·laboracionista belga, Jean Thiriart, que els anys 60 s’oposà a la descolonització del Congo i d’Algèria i va impulsar un paneuropeisme contrari al comunisme i a l’imperialisme estatunidenc amb l’organització Jove Europa (JE), que fundà el 1963. Però l’antiimperialisme de Thiriart el dugué a apropar-se al món àrab-musulmà i un dels seus seguidors, el francès Roger Coudroy, hauria pogut ser el primer europeu caigut lluitant per Palestina, ja que s’uní a Al-Fatah i morí lluitant el 1968. «El Che ha mort a Palestina», proclamà el seu entorn, equiparant-lo al mític Ernesto Guevara executat el 1967 a Bolívia. Thiriart fins i tot plantejà crear unes Brigades Internacionals europees que lluitessin amb els palestins contra Israel.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.

Subscripció

Tria entre digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.

Subscriure’m

Registre Invitat

Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles de la revista cada mes.

Registre gratuït