A la seva novel·la anterior, Nicolau (La Segona Perifèria, 2022), Antoni Veciana (Reus, 1977) se servia de la rondallística i els mites mariners per mirar de nou i narrar amb goig, amb una alegria gairebé física –semblaria que a cada frase s’hi veu la companyia del moviment de les mans, els riures, les gesticulacions expressives– la llegenda del Peix Nicolau, una mena de sirena masculina que en la imaginació popular es considerava com un ésser benefactor. I mentre llegia la prodigiosa i fecunda biografia que es desgranava en aquesta espècie de novel·la d’aprenentatge, folklòrica en el bon sentit de la paraula, plena de vicissituds i aventures vistes amb candor i naturalitat, el lector podia recordar el que Alexandre Dumas deia de Charles Nodier, l’autor de Contes visionaris, que tenia el privilegi dels homes de geni, que quan no sabia ben bé del tot el que explicava, s’ho inventava, i que el que inventava era molt més probable, molt més colorista, molt més enginyós, i fins i tot més verdader, que la realitat. A Nicolau, gràcies a la navegació veloç de la fantasia, la lleugeresa triomfava sobre el pes, el frívol sobre el significat, i, mentre nedàvem al costat d’aquesta versió masculina d’una sirena, saltant d’una aventura a una altra, passant per tots els tumults possibles ben lluny dels paranys psicològics, la imaginació s’imposava damunt de l’experiència.

Al cap i a la fi el que feia Antoni Veciana amb la sensualitat del fons del mar era el mateix que fa ara amb la remota i penombrosa Edat Mitjana –en el nostre imaginari de l’època hi sonen ritus tribals, mitologies tosques, plets dinàstics convertits en discòrdies civils– a Dolça a la torre de fang, el relat de les menudes delicadeses quotidianes de la vida de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona.