Emmanuel Macron, l’home providencial que va arribar el 2017 a la presidència de França pregonant el «nou món», és a dir, la nova política, ha optat set anys després pel «vell món», és a dir, la vella política, per pal·liar el seu error de càlcul de convocar eleccions legislatives anticipades després de la desfeta electoral de la majoria presidencial a les europees del 9 de juny. Una imatge ho resumeix: Gabriel Attal, un macronista de pedra picada, tenia l’honor de ser el primer ministre més jove de la V República –va ser escollit el gener amb 34 anys– i ha estat substituït ara per Michel Barnier, un vetarà polític del sistema, de 73 anys, que es pot vantar també de ser-ne el més vell.
Com s’explica que Barnier, un gaullista que ha estat quatre vegades ministre –amb Édouard Balladur, Alain Juppé, François Fillon i Nicolas Sarkozy–, dues vegades comissari europeu i negociador del Brexit, hagi estat la carta escollida per Macron? Com és possible, a més, que Barnier procedeixi de les files dels Republicans (LR), la dreta neogaullista, que és la cinquena força després de les legislatives del 30 de juny i del 7 de juliol amb només 47 diputats? Dues respostes, una, en clau d’aritmètica parlamentària i l’altra, en clau política.
Dos mesos després de la segona volta de les legislatives, amb una Assemblea Nacional fracturada en tres blocs –el Nou Front Popular (NFP), primera força amb 193 escons; l’antiga majoria macronista, amb 166 escons, i l’extrema dreta (el RN i els seus aliats d’Eric Ciotti), amb 142 escons–, Macron va optar pel nom que, a priori, havia obtingut el vistiplau de Marine Le Pen. En efecte, Michel Barnier no arriba a la majoria absoluta (289 escons), però li surten els números per evitar una moció de censura immediata: pot reunir 235 escons amb la suma dels 166 del macronisme, els 47 del seu partit (LR) i els 22 d’un petit grup centrista (LIOT). En contra, els 193 escons de les esquerres (NFP). Els 142 vots de l’extrema dreta seran determinants: si s’absté, segons el pacte tàcit, no hi haurà censura, però en qualsevol moment podria activar-la.
Macron ha menystingut la victòria de les esquerres, ha nomenat un primer ministre de la dreta (LR), la cinquena força parlamentària, i ho ha fet negociant la complicitat de l’extrema dreta.
Vet aquí la clau aritmètica de l’elecció de Michel Barnier. El president Macron el va escollir en constatar que l’altre candidat neogaullista, Xavier Bertrand (LR), tenia assegurada la censura de l’extrema dreta. No deixa de ser paradoxal que el RN de Marine Le Pen, sancionat a la segona volta de les legislatives del 7 de juliol pel front republicà forjat per les esquerres i el macronisme, hagi tingut la clau oculta per activar el nomenament de Barnier. Val a recordar, a més, que el president va descartar, d’entrada, la candidata proposada per les esquerres (NFP), primera força parlamentària, amb l’argument que «seria immediatament censurada pel conjunt dels altres grups», és a dir, addicionant els escons del macronisme (166), de la dreta neogaullista (47) i de l’extrema dreta (142).
